L’abril del 2014 vaig obrir una carpeta a l’ordinador. No era exactament una carpeta, sinó més aviat un calaix (un projecte, en diuen) dins del processador de textos que faig servir, que es diu Scrivener, no té les complexitats absurdes del Word i permet, en canvi, organitzar textos llargs i complexos, guardar i consultar informacions complementàries, controlar extensions i, al final, donar un format quasi professional al que s’escrigui. M’havien demanat un article setmanal per a aquest espai, per als dijous, cosa que volia dir consagrar part de la tarda dels dimecres a pensar-hi, a escriure-hi, a enviar-lo. Em va fer molta il·lusió, certament. En gairebé sis anys hauré publicat més de tres-cents articles, que es diu aviat. De vegades, badava i els havia de fer a correcuita, dins d’un cotxe, en circumstàncies estranyes, a la recerca d’una wifi sempre esquiva per poder acomplir el compromís. Però sempre amb la mateixa espurna del primer dia, amb l’alegria del col·legial que estrena llibreta. Mil sis-cents caràcters donen per a molt, o per a molt poc. Però procurava construir-los amb la lògica de la peça completa. Avui es tanca la paradeta, que deia el senyor encarregat del Filiprim. Em sap greu, perquè en aquest temps de confusió sobren murs i ens falten finestres. Però, com es diu sempre dels amors feliços que s’acaben algun dia, va estar bé mentre va durar. Ara endreçaré la carpeta, tancaré el calaixet. Ha estat un plaer, amics, amigues, estimats tots. Ens veurem pels bars.
