Publicitat
Publicitat

La carta

La tècnica ha estat capaç de substituir sobres i segells amb una contundència indiscutible, sense pal·liatius

Mentre escric aquest article, la meva filla està acabant la carta als reis. Com que encara no sap escriure —de fet, ho intenta amb una voluntariosa aproximació fonètica— li he escrit la base peticionària i ara l’està acabant de polir amb una lluïda i virolada rastellera de dibuixos al·lusius al misteri de l’epifania. És molt possible que per a la canalla de la seva generació aquestes siguin les úniques cartes dignes d’aquest nom amb què mai tinguin contacte. No hi ha motius per a la malencolia postal, més enllà de l’enyor genèric (i, en general, improductiu) als temps passats. Si ens ho mirem amb la fredor amb què s’han de mirar aquestes coses, la tècnica ha estat capaç de substituir sobres i segells amb una contundència indiscutible, sense pal·liatius. Sí, és clar, ens queda el romanticisme de la lletra manuscrita, (però qui té cura de la cal·ligrafia, avui?), la tria del paper i, sobretot, la incertesa del recorregut, el miracle quotidià que fa que l’acompliment d’una adreça escrita en un sobre sigui una ordre gairebé sagrada per a una enorme tropa de funcionaris. Ja no anem en diligència ni fem foc fregant dos bastons de fustes diferents. Però per molts anys els nens puguin dibuixar els tres reis al peu de la carta que escriu el pare al dictat, i després hi afegeixen la críptica inscripció "FAUNEUET SBE DL ACOROS" que, traduït, vol dir "faig un estel sobre de la corona". Tan petita i ja sap èlfic.

Etiquetes