EducadorEl rebuig de Pedro Sánchez a la possibilitat més que plausible de constituir un govern d’esquerres a l’Estat després del 28 d’abril, i la negació de qualsevol suport –fins i tot gratuït– dels partits independentistes eren un aperitiu del que ha de venir. El ‘bloqueig’ a la formació de govern sempre ha estat una excusa per justificar una de les pitjors coses que es poden fer en la política i en la societat: enterrar el diàleg com a eina bàsica de relació, decisió i acció.
La sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés ha servit per (de)mostrar moltes coses, entre altres que el PSOE ha perdut la careta de partit centrista i raonable, i ha abraçat el discurs sobre Espanya de l’extrema dreta, amb l’España Global dirigida per l’ex d’UPyD Irene Lozano a l’avantguarda d’un servei de propaganda internacional que recorda els pitjors temps del NO-DO. La separació de poders, tant que els agrada defensar la raó d’estat, hauria de passar també perquè altres actors de poder com l’executiu reconeguessin com ho han fet ja molts juristes arreu que la sentència és dura i injusta. I que per això hi ha una contestació social majoritària a la societat catalana, i solidària a bona part de l’Estat (cosa que, per cert, els ha sobtat). Lluny d’això, avui Pedro Sánchez és indistingible d’Albert Rivera, anant a Barcelona a visitar policies ferits en el segon episodi de violència policial contra la mobilització pacífica conegut en els darrers anys, després de l’1 d’octubre. Un homenatge presidencial de l’‘A por ellos’, invisibilitzant les detencions arbitràries i els ferits civils de la repressió policial.
I no només és això. El govern ‘en funcions’ té hipotecades amb el bloqueig del sistema de finançament les comunitats autònomes, que són les que defensen i gestionen l’estat del benestar avui dia, mentre la Moncloa imposa retallades. Un bloqueig que no es fa extensiu, per exemple, al pressupost de Defensa, que en la seva execució ha tornat a duplicar el de l’any anterior. Ni als 800 milions d’euros que s’han tret de la màniga per pal·liar els efectes de Thomas Cook sense demanar als empresaris res a canvi. El govern ‘en funcions’ manté la retòrica d’esquerres, però ja no vol derogar la reforma laboral de Rajoy, i pacta d’amagat amb la Comissió Europea el que es coneix com a ‘motxilla austríaca’, perquè els acomiadaments els acabem subvencionant els treballadors i treballadores, millor per als empresaris que l’acomiadament lliure! I als pensionistes se’ls pujaran les pensions... si guanyam les eleccions...
Vuit anys després del 15-M tornam a la casella d’inici, i la credibilitat de la política i de les institucions en general (judicatura, cossos i forces de seguretat, etc.) està sota mínims. El pitjor és que la pluralitat de les opcions polítiques que es presenten a dreta i esquerra és un miratge. Sensació de llibertat, perquè les cartes estan marcades, i per molta especulació sobre les possibles sumes i combinacions que es puguin fer a les tertúlies, PSOE i PP, PP i PSOE, ja s’han posat d’acord per apuntalar el règim. Ho faran a cop de porra si fa falta, com demostren aquests dies, i amb retallades de drets i llibertats que tampoc no són inèdites en el nostre entorn, i sinó que els ho demanin als francesos, o als activistes pel clima detinguts a Londres fa uns dies. La llei mordassa no s’ha derogat perquè el PSOE no tingués majoria suficient per fer-ho, perquè la tenia. No s’ha derogat perquè ara s’està aplicant, acompanyada d’una pudor terrible de clavegueres.
Pel que fa a la resta d’actors, els de Ciutadans s’han carregat ells tots solets l’espai ‘de centre’; Vox fa massa por fins i tot per als votants de dretes, i les esquerres alternatives pre-Podem i post-Podem són massa fans dels Monty Python, tot i que han arribat a posar nerviosos als directius de l’IBEX35, que aquests dies dormen tranquils sabent que cobren 123 vegades més que els seus assalariats i que tot està ‘atado y bien atado’. Casado i Sánchez han signat un pacte ‘de cavallers’ de no agressió (llegiu entre línies les declaracions de les darreres setmanes) on s’han promès lleialtat en el reconeixement mutu de qui tregui més vots el 10 de novembre, i el repartiment dels ressorts dels poders de l’Estat, amb la benedicció d’una monarquia bastant més socarrada que els carrers de Barcelona aquests dies.
Avui, amb el desenterrament del cadàver de Franco, s’oficialitza l’inici de la campanya electoral, mentre s’enterra qualsevol esperança d’un govern progressista i amb voluntat d’avançar cap a un escenari diferent, des del diàleg i al cap i a la fi, de la política, així com aquesta hauria de ser entesa. Bona nit i bona sort.
