El català (no) és una llengua morta

El català serà el que nosaltres vulguem que sigui perquè si una llengua s’usa és viva

“El català és una llengua morta”. Ahir em van clavar aquesta sentència. Així, ras i curt. I mentre entomava la plantofada, crec que se’m va escapar una rialla sorneguera, perquè si realment fos així no m’haurien pogut fer aquesta asseveració en català. Tot i així, vaig pensar que és trist que avui encara hi hagi prejudicis lingüístics tan arrelats.

Cal que hi tornem? Cal recordar una vegada més totes les proeses del català per apujar una mica l’autoestima? Crec que sí. Cal. I és necessari perquè el catalanoparlant ha viscut massa repressió lingüística i això fereix i deixa senyal. La supremacia lingüística ha estat i és molt potent. La necessitat constant de classificar llengües, d’imposar i de menystenir fa que ens encongim. Com una víctima assetjada, ens sentim indefensos, poc importants i ens fem petits.

L’atac és molt més dur del que ens imaginem, sobretot perquè en gran part i durant molt temps ha estat psicològic i ha anat calant. Quantes vegades ens han fet una mirada o directament ens han dit que parlar en català a algú que se’ns dirigeix en castellà és de mala educació. Però no a la inversa. És a dir, en una conversa entre un emissor i un receptor en què els papers s’intercanvien constantment només un dels elements de la comunicació és el mal educat. I evidentment, no és descortès qui no té inquietuds per aprendre la llengua pròpia i oficial del país, sinó l’altre. Per tant, si et mantens ferm et diuen irrespectuós i et redueixen una miqueta més.

És així com ens anem fent petits i més petits, sobretot quan ens diuen (o diem nosaltres mateixos) que el català és una llengua minoritària. Clar... som pocs. És veritat, en nombres absoluts som menys població que els xinesos, per exemple. Ara bé, tot i que fer rànquings de llengües i valorar-les pel nombre de parlants em sembla un prejudici lingüístic, avui farem una excepció perquè la idea és apujar l’autoestima, i per tant, citarem xifres. Som-hi! De 5.000 llengües que hi ha al món, resulta que el català ocupa la posició 88. I si ho acotem a escala europea, veurem que ens situem a la novena posició. A xarxa, som la 26a llengua pel que fa al volum de pàgines. I posats a explicar les nostres grandeses, podem mencionar que de les 10 webs més visitades del món, 6 disposen de versió en català. Ah! I no oblidem la internacionalització de la llengua, hi ha 142 universitats arreu del món que imparteixen català. De debò que som minoritaris? Jo diria que més aviat ens volen ‘minoritzar’.

Els danesos no es qüestionen si la seva llengua és o no és prou important, malgrat que tenen menys nombre de parlants que nosaltres. Gran part són bilingües perquè aprendre llengües suma i no resta, però intueixo que no se senten minoritaris. Si analitzem el dia a dia d’un danès corrent, veurem que parla en danès amb la seva família, amb els amics, a l’escola i socialment. La majoria també ha après l’anglès i una part important de la població, alemany. Però creieu que pensen que “el danès és una llengua morta”? Evidentment que no perquè una llengua amb què et comuniques cada dia, amb què penses, parles, somies i discuteixes és una llengua viva!

Però si danesos, grecs o txecs no tenen aquest complex, per què els catalanoparlants sí? Potser és hora d’ignorar els atacs externs a la llengua però per desacomplexar-se també cal que arraconem els prejudicis, deixem d’empetitir-nos nosaltres mateixos i comencem creure en les grans possibilitats que ens ofereix el fet de ser catalanoparlants. El català serà el que nosaltres vulguem que sigui perquè si una llengua s’usa és viva!

Etiquetes