OPINIÓ

100%

En les habituals sobretaules prèvies a les últimes eleccions autonòmiques, em va sorprendre cert patró bastant definit entorn de la desil·lusió respecte de partits concrets del Govern anterior. No és que als meus amics els manqués raó a l'hora de sentir-se decebuts, però sí que em va sorprendre que certes decepcions suposessin una moció a la totalitat de la gestió de tal partit o aquell altre, com si una esllenegada en un tema concret o la incompetència d'un Conseller o Regidor en particular d'aquells que votàrem fos alguna mena d’ofensa personal.

Don per fet que és així a tots els costats de la cosa política, aquesta hipersensibilitat un tant exagerada. Ens sentim traïts amb facilitat. I no sempre sense raó, però, agafant un poc de distància, diria que solem donar més pes a allò negatiu que a allò que no ho és.

I així amb la política i amb gairebé tot: els funcionaris són uns incompetents, els aturats uns ganduls que no volen treballar, les dones denuncien maltractaments falsament per fotre els homes, les feministes totes lesbianes rancunioses perquè algun home les va abandonar i els turistes, així en general, uns energúmens ignorants sense cap mena de sensibilitat per aquesta preciosa i perfectíssima terra que han vengut a visitar.

Ho estic exagerant tot un poc, però és que, de nou a les sobretaules i al bar (ai, quanta memorable filosofia de pa amb fonteta ens han procurat els bars i les sobretaules), no sol ser estrany que algú et deixi caure alguna d'aquestes brillants perles de cunyat. A més, tots tenen algun cas per citar, algun exemple pròxim que sosté la seva tesi, encara que sigui de tercera mà. En anglès li diuen "cherry picking", que sona bastant més guai que "fal·làcia de prova incompleta": donar importància als casos individuals i excepcionals alhora que s'ignoren tots els altres casos, bastant més avorrits i mundans, com que les feministes siguin dones bastant normals i raonables; els aturats, gent que va perdre la feina i cerca treball, els turistes més o manco com tu però de fora poble i de vacances i els funcionaris, unes persones amb una mitjana d’incompetència que potser no supera la dels jugadors de bàsquet professional amb els tirs lliures (a més, si literalment tothom odia fer paperam, perquè ells haurien de ser diferents? Si hi ha un infern, segur que s'assembla bastant a l'Administració de l'Estat).

I els nostres polítics? No és que els vulgui exculpar i, de fet, pens que fotre'ls un poc de branca és un imperatiu democràtic. Si tens l'autoestima baixa, la de polític potser no és la teva carrera ideal. Però així i tot, carai, també són humans. I jo, humà com ells (però més mal pagat), fic la pota una mitjana de seixanta cops a la setmana. Segurament he ficat la pota en algun punt d'aquestes cinc-centes paraules, i se suposa que fa dècades que faig això. Com podem exigir a un càrrec públic que ho brodi amb tot el que fa? Allò estrany, en realitat, és que no ens decebin en un moment o altre. I això no significa que no ens puguem queixar, només que faríem bé de no perdre la perspectiva, perquè només hi ha una única estadística sobre el comportament humà completament fiable i categòricament absoluta: el 100% d'habitants d'aquest planeta o la cagarà o l'està cagant. Na Francina inclosa.