El cirerer

Des de fa uns mesos que estic al càrrec d’un cirerer -d’un cirer, com en diuen al poble, amb un gran sentit de l’economia lingüística. Se’m dirà que és una pretensió absurda: que els arbres van sols, sense necessitat de supervisió humana, que com a molt s’han d’esporgar (i encara per a la nostra conveniència), i que el mateix concepte d’estar-ne al càrrec és la manifestació d’un antropocentrisme insostenible, perquè la saviesa interior dels arbres en general i la dels cirerers en particular ens és del tot inaprehensible. Potser sí. Diguem, doncs, que no n’estic al càrrec, però que me’l miro amb interès. Amb un interès barrejat amb una sincera fascinació.

Els arbres són unes criatures misterioses, que tenen una formidable vida interior que ens fa pensar, d’entrada, en les coses perdurables i en els cicles eterns de la vida. No hi fa res que no es puguin moure, que siguin precisament les arrels les que els mantinguin clavats a terra. Nosaltres anem tot el sant dia atabalats, mentre que el meu cirer capta el sol, fa la seva fotosíntesi i mira què hi ha per dinar sense haver de fer cap gest especial ni bellugar-se el més mínim. Arribarà la tardor, les fulles envermelliran, cauran, el deixaran pelat però orgullós. Plourà i nevarà, i res de tot això l’importarà gens ni mica. Quan torni el bon temps, que tornarà, desplegarà un festival corprenedor de flors, les fulles s’obriran i aquelles boletes verdes insignificants esdevindran cireres. I així, any rere any. Els arbres es moren, sí, però mentre són vius són immortals.