Ciutadans desemparats

Com comentàvem fa uns dies, ni el consell ni les Corts Valencianes no s’atreveixen a establir els requisits quan a nivell lingüístic per a la contractació de funcionaris. Un gest que suposa un desprestigi en tota regla de l’oficialitat de la llengua pròpia i els drets lingüístics dels catalanoparlants des de les institucions. Però el fet és més dramàtic. Si bé la vicepresidenta, Mònica Oltra, fa aproximadament un mes defensava la importància que els pacients puguin adreçar-se als facultatius en valencià, el govern fa la viu-viu i no acaba de renunciar a l’exempció del requisit lingüístic en l’àmbit sanitari.

Nogensmenys, i per si quedés alguna possibilitat que també s’exigís algun tipus de certificat de nivell lingüístic al personal mèdic, fa unes setmanes ni més ni menys que l’Il·lustre col·legi de metges de València desembarcava al despatx de la consellera de Justícia, Interior i Administració pública a marcar paquet. Al comunicat que va emetre a posteriori, el col·legi manifesta la petició que no “s’imposi el valencià com a requisit obligatori per treballar a la sanitat valenciana”. Fa riure perquè la frase sona per l’estil d’alguna cosa com “ens oposem a fer servir tomàquet per fer pa amb tomàquet”. El que seria normal és que un professional no es plantegés si, per treballar a un lloc, ha d’entendre (ja no dic parlar!) la llengua que es parla allà.. M’agrada com tanquen la missiva: “Des del col·legi estarem a l’aguait del desenvolupament de la llei de funció pública sobre la capacitació lingüística per a nous funcionaris”. No sé si n’és el propòsit, però sona amenaçador. Si més no, no em costa imaginar la presidenta del col·legi pronunciant aquestes paraules dreta, a la porta del despatx de la consellera, amb la mirada fixa i, tot seguit, girant-se i marxant d’una revolada, amb el vicepresident fent el mateix, al seu costat. I la consellera, és clar, encongint-se a la cadira del despatx.

No sé quants són, els col·legiats d’aquest organisme. El que estic segur és que no tots comparteixen aquesta opinió ni aquest grau d’”oposició”. El que és real és que, en el moment en què escric això, 710 facultatius ja s’han adherit a un manifest en el sentit contrari, en què es demana l’obligatorietat del coneixement de la llengua pròpia i oficial per part del personal mèdic que es contracti. I no l’impulsa la societat civil, sinó que seixanta professionals valencians. Si de vegades costa que dos es posin d’acord, té mèrit que seixanta ho facin i 710 els ratifiquin, no?

Al manifest es reconeix que, com a servidors públics, cal atendre els usuaris en la llengua oficial que l’usuari consideri i recorda que l’Estatut d’Autonomia encomana protegir la recuperació i l’ús de la llengua pròpia. A més, apunta que cal que els professionals entenguin bé els usuaris per poder fer bé la feina. També qualifiquen d’antivalencià el col·legi de metges i de no assenyalar les causes reals de la dificultat de contractar professionals. Per acabar, a més d’altres qüestions, subratllen la necessitat d’aprovar la llei d’igualtat lingüística per garantir els drets de tots els ciutadans i que es compleixi la promesa electoral dels tres partits del govern de posar les eines perquè “les persones que ja treballen a la salut pública valenciana assolisquen la capacitació de suficiència lingüística en valencià en un termini adequat a cada nivell”. I és que, realment, com apunta Carles Espinosa, zelador de Sant Joan d’Alacant, sembla mentida que amb 37 anys de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, encara hi hagi professionals que no han assumit que hi ha dues llengües oficials i que els funcionaris “les han de saber totes dues”.

També sembla mentida, però, que calgui tantes argumentacions per fer entendre una cosa tan lògica com aquesta. Una cosa que fins i tot ha entès la nord-americana Tesla, que aquesta setmana anunciava la incorporació de català als panells de control dels cotxes i als manuals d’instruccions. I el que sobretot costa més d’entendre és que les institucions públiques titubegin en qüestions com aquestes. Fins i tot, quan passen coses com que un infermer de Mallorca es burla per Twitter i sense embuts del dret a ser atès en català. Amb evidències tan bàsiques però delicades com el dret a anar al metge i parlar-li en la llengua del país no ens podem permetre que el govern dubti i no estigui a l’alçada, perquè amb aquesta actitud directament impulsa la substitució lingüística i desempara els ciutadans que parlen la llengua pròpia.