OPINIÓ
Opinió 08/07/2017

Era la classe, amics

i
Antoni Trobat
3 min
Era la classe, amics

Cada llar és un món. A cada casa hom desenvolupa, en l’àmbit familiar, un llenguatge propi, quasi dialectal, un pidgin singular. Únic. Dites, mots i frases fetes que defineixen universos diversos. A ca meva, per exemple, hi ha quelcom que s’ha dit sempre: “Noltros, no som de ca’n March”. En referència, òbviament, a una procedència no precisament de casa rica, sinó més aviat de les classes populars d’extracció agrària i pescadora, esdevingudes capes mitjanes des de finals del franquisme, que han estat i són majoria ampla al nostre país.

A Mallorca i al conjunt dels Països Catalans i d’Espanya, la desastrosa situació econòmica des de l’any 8, fruit de la penosa submissió dels poders polítics als poders financers, ha fet que la classe mitjana hagi descobert que, per ventura, no era exactament mitjana. Que hi havia qui ens volia mal. Que hi havia qui pensava que els néts i els renéts dels pagesos, els petits menestrals i els obrers no haurien d’anar a la universitat. Que hi havia qui pensava que, senzillament, l’ordre social natural havia de ser un altre. Que el que hem viscut els darrers vint-i-cinc anys era una excepció. Ara molts no ho tenen present, però poc abans del 'crash' del 8, alguns –persones properes, “dels nostres”– predicaven que això de la dreta i l’esquerra tenia poc sentit; que el món que ens havia tocat era el millor dels possibles i que la cosa estava, precisament, en un campi qui pugui per intentar arribar a dalt de tot sense gaires escrúpols.

Natxo Parra, advocat solidari i internacionalista de Santa Coloma de Gramenet, un tipus absolutament fantàstic coautor de l’únic llibre editat en català sobre el club de futbol antifeixista Sankt Pauli, sempre em diu que nosaltres, tot i ser fills de les classes populars, tenim gustos aristocràtics, més que burgesos. Feim unes rialles amb això. La vida que he viscut ja m’ha ensenyat que hi ha persones humils de gust exquisit i rics –i especialment nous rics– que fan oi. A un país on hi ha qui ja s’ha inventat això de la turistofòbia encara sortirà un il·luminat parlant que alguns tenim ricofòbia. No és mon cas, val a dir. La joia de viure i l’humanisme hedonista, si és que són un invent dels rics –que alguna amistat m’ha posat en dubte recordant-me una tradició tan nostrada com l’obrerisme republicà, llibertari i llibertí escapçat per la guerra–, me’ls faig meus. Els qui canviaren el món el 1789 i Engels eren qui eren. Tanmateix crec, com deia el poeta andalús, que darrere tota fortuna sempre, o quasi sempre, hi ha el crim. Encara que sigui organitzat, que supòs que és pitjor.

Surt a rotlle, tot això, en dies dificultosos. En què les polítiques públiques aplicades a les Balears i les Pitiüses ens porten a debats agres. Hi ha qui diu, amb raó, que el gruix de la dificultat per entendre’s entre una part dels moviments socials, la ciutadania i una part de qui és a les institucions amb responsabilitats de gestió és la classe. No em sembla una 'boutade'.

És un factor de classe el fet que els càrrecs d’una conselleria d’una força d’esquerra –l’autocentrada al país i que critica, encara que sigui escassament, el capitalisme; de l’altra no m’interessa gairebé res– pensin que amb mesures insignificants poden corregir una situació insostenible. Perquè valoren, i no és un detall menor, que el model que hi ha hagut fins ara no era exactament dolent. Un factor de classe originat en pensar, erròniament, que aquí no ha passat res, que podem viure instal·lats en paradigmes dels anys noranta i que qui dia passa any empeny.

Però també hi ha factors de classe a altres llocs i s’han de poder dir. Alguns, pocs, poquíssims, activistes movimentistes amb discursos especialment 'haters' i poc constructius em fan pensar que els seus sous funcionarials i els seus orígens familiars –que són pura classe, no ho oblidem mai– els impedeixen tenir una visió de conjunt per saber què passa i per què passa. Finalment, d’una part d’aquesta classe mitjana de la qual parlava al principi, hom en perd la humana confiança. Quan la veu covarda, i quan la veu cobdiciosa, especialment. En afers com el del lloguer turístic, que, més enllà d’una complexitat evident, està fent que els espais urbans que estimam esdevinguin inhabitables per a la meva classe i per a la meva generació. I això no ho consent.

stats