A la comunitat educativa de l’escola andorrana

Vist l’enrenou i l’enuig per part de la comunitat educativa de l’escola andorrana, vull fer alguns aclariments sobre l’escrit de la passada setmana. Primer de tot, demanar disculpes a qui es pugui haver sentit ofès. La finalitat no era, ni molt menys, ofendre ningú. Entenc, vist des de la llunyania i en fred, que hagi pogut causar aquesta sensació, més que res perquè en alguns casos es va passar el límit del que és opinió. Així, demano disculpes si algú ha sentit qüestionada la seva professionalitat. Reitero, en cap cas és així.

Bé, en primer lloc dir que a casa meva practiquem esquí i ho fem amb el nen. No tinc res en contra de l’activitat. De fet, la meva parella s’ha dedicat durant molts anys a l’ensenyament de l’esport. Alguns maldecaps sí que porten els preparatius, però després qui realment ‘s’ho curra’ són els mestres.

El fons de l’article no era criticar l’activitat de l’esquí, tot i que ho pugui semblar. L’objectiu era plantejar la diversificació d’activitats, sobretot en el cas dels més petits. Només em preguntava perquè no es fa el mateix número de sortides a la natura o a altres llocs, a altres instal·lacions. Només pregunto, des del desconeixement, no qüestiono. Així, la intenció era tractar el tema de l’experimentació i la diversitat. Segurament quan siguin més grans faran altres coses, però trobo a faltar més sortides alternatives de descoberta a l’etapa infantil. Les que es fan, no les trobo suficients. Però això ja és una qüestió meva personal, del meu ideal d’escola.

Sobre el tema de l’obligatorietat de l’activitat. Parlant amb una mestra d’educació física, em va explicar com es fa una avaluació de l’esquí, i realment tal com ho relata, no està enfocat a una competició. Es valoren altres aptituds a banda de les purament físiques. M’han donat diferents punt de vista i arguments. Alguns, com el tema de les tradicions, no em convenç: ‘’perquè Andorra és un país de neu i és l’esport nacional’’. Ho sento, discrepo, caçar també és una tradició que se celebra una setmana a l’any i no els ho inculquem a l’escola. Però si us plau, no vull engegar una altra polèmica!

No obstant això, he de dir que he parlat amb diferents professionals del món de l’esquí sobre el tema i és cert que m’han constatat una realitat: no a tots els infants els agrada la neu, i veritablement és un patiment per a ells, ja que no tots gaudeixen de l’activitat. I moltes mares i pares així m’ho han fet saber. Potser, i dic potser, perquè no tinc cap fórmula màgica, es podria trobar un equilibri entre l’obligatorietat de l’activitat i la idoneïtat de fer-ne d’altres que satisfacin més les seves necessitats educatives.

Sobretot, no volia engegar un debat sobre l’ensenyament, ni atacar els professionals i el sistema. Només demanava que es tingui en compte i es valori que no a tots els infants, a l’igual que altres matèries, els agrada el mateix. Potser és utòpic, però m’agradaria un ensenyament més individualitzat, en què els sistema s’adapti a les necessitats de cada infant, i no sigui el nen qui hagi d’adaptar-se a un model estàndard. I és que tinc aquesta sensació: no es respecta el ritme d’aprenentatge de cada nen i les activitats són estandarditzades (fitxes i altres feines que han de fer obligatòriament i que els ensenyants avaluen amb cares contentes o cares tristes). Ho sento, no m’agrada. Segurament hi ha altres opcions per ensenyar, altres mètodes...

Potser hagués estat més encertat parlar amb algú sobre el tema i aprofundir-hi més, ho reconec. Potser la meva inexperiència en la matèria ha estat la culpable del meu atreviment i pensar en veu alta de vegades comporta aquestes conseqüències. És clar que mai plou a gust de tothom.

Em reitero, però, en l’objectiu de l’article, i d’aquesta posició no em mouré: la diversificació de les activitats. I potser m’equivoco, però al meu parer se centren molts esforços en activitats rutinàries i objectius concrets i em fa l’efecte que no es “premia”, per exemple, la curiositat, la creativitat, l’experimentació...

És cert que des de l’escola es proposen eines i solucions que en gran mesura seran eficients als constants canvis de la societat, i que a curt-mitjà termini podrem veure els resultats. Si vaig decidir que el meu fill estudiés a l’Escola Andorrana va ser perquè em va semblar la millor opció.

I sobretot, els que em coneixeu sabeu que tinc un tarannà dialogant, que m’agrada ser crítica amb les coses amb què no estic d’acord, i no sóc ni una incendiària, ni m’agrada anar a la guerra. Així que repeteixo, demano perdó a tot el col·lectiu que s’hagi pogut ofendre, i els reconec la gran tasca docent que fan amb els nostres fills. També m’han dit que no a totes les escoles es fa el mateix, si bé cada centre adapta el currículum segons les seves característiques.

Així doncs, animo a tots els pares i professionals a debatre obertament sobre els neguits que podem tenir en l’educació dels nostres fills.