SociòlegEncara que ha passat desapercebuda enmig de l'allau de notícies relacionades amb el covid-19, el congrés d'El Pi del proper mes de juny no deixa de ser una notícia important per al futur polític de les Illes. S'acosta una greu crisi que ho pot trasbalsar tot i en poc temps, motiu més que de sobres perquè tan bon punt acabi l’emergència sanitària, si no des d’ara, s'obri el debat sobre la reconstrucció. Per tant, que un partit que pot ser cabdal per a la conformació de futures majories faci un congrés en què es reconfiguraran lideratges, estratègies i programa no deixa de ser important. Quins són els reptes?
Molts veuen en el congrés una pugna entre nacionalistes i regionalistes. I encara que és cert que existeixen ambdues maneres d'entendre què és El Pi, no deixa de ser un debat sobre nomenclatures que pot fer més mal que bé, amén que una mica absurd si ho pensam fredament. La percepció del significat dels mots varia molt d’un a un altre i, si no, mirem el cas de Coalició Canària, considerat un dels referents d'El Pi. No té cap complex de definir-se com a partit nacionalista, mentre que el seu programa és tan poc radical o tan ambiciós, segons com es miri, com el del Partit regionalista de Cantàbria o el de Terol existeix. Una mostra que les etiquetes són massa sovint això, etiquetes.
I tanmateix pesen i creen fílies i fòbies. D’una banda, el nacionalisme s’identifica socialment amb el Procés i l’independentisme, que, no fa falta dir-ho, una part important dels militants i simpatitzants d'El Pi desaprova. De l’altra, el regionalisme recorda massa el Partit Popular, que, a la seva manera, en fa bandera quan arriben les eleccions autonòmiques. Existeix, això sí, una àmplia majoria social dins i fora d'El Pi conscient de la importància d’aprofundir en l’autogovern i un finançament just. Quelcom que serà absolutament inapel·lable i imprescindible per sobreviure a una crisi de la qual els ciutadans de les Illes Balears en sortirem especialment perjudicats. Noms a banda, el sentiment és el mateix i transversal en uns i altres.
El nominalisme entre nacionalisme i regionalisme ve a ser per El Pi semblant al debat entre dretes o esquerres, quelcom que en el fons interessa poc a la major part dels nous votants potencials. Un espai pantanós del qual val la pena sortir amb propostes que aglutinin sentiments majoritaris i que des del sentit comú donin resposta als problemes dels ciutadans. En el seu moment ja s’optà pel balearisme, que, tot s’ha de dir, tradicionalment ha tengut poc recorregut perquè els illencs ens sentim per damunt de tot de la nostra illa. Per això, si es vol mantenir com a pal de paller, El Pi faria bé de reforçar-ho com a projecte. Bàsicament definir-lo com la defensa dels interessos comuns a partir del reconeixement de les particularitats territorials, econòmiques, socials, lingüístiques i culturals de cada illa. No s'ha d’inventar res nou, es tracta d’explicar que el balearisme i autonomisme d'El Pi es diu menorquinisme a Menorca, eivissenquisme a Eivissa, formenterisme a Formentera i mallorquinisme a Mallorca.
Independentment de com es defineixi, El Pi ha d’evitar ser la marca blanca de ningú. No ha d’anar a remolc dels altres partits i molt manco convertir-se en un PP emblanquinat o en un intent acomplexat de ressuscitar el PSM. Ja té un programa propi basat en la defensa dels interessos de les Illes Balears a Madrid, Brussel·les o ca nostra, però ha de ser prioritari que la gent el conegui. Més que tractar d’agranar a la dreta o l’esquerra, ha d’aspirar a aglutinar aquells que volen que les Illes Balears no perdin la seva idiosincràsia sense que això representi una pèrdua en la qualitat de vida i/o capacitat d’adaptar-se als nous temps, ans al contrari. I sobretot deixar clar que això no va de tenir 8 llinatges mallorquins, sinó de viure i sentir-se d'aquí independentment d’on s’hagi nascut.
Per aconseguir-ho, caldrà il·lusió i molta saba nova que permeti estar al dia en tots els reptes a què ens enfrontam com a comunitat. El Pi ha d’aspirar a ser percebut com un partit útil i necessari, punta de llança d’iniciatives des d‘una oposició constructiva, però no per això condescendent. És un rol complicat però, si no ho fa, l’extrema dreta monopolitzarà l’oposició des de la crispació i ho tendrà més fàcil que mai. Amb la crisi que ve, faran falta idees i propostes en què no es deixi enrere ningú: ni funcionaris ni treballadors assalariats, ni autònoms ni empresaris. El congrés és el moment idoni perquè es faci una proposta global de futur que els integri a tots. Que els uneixi en lloc d’enfrontar-los com tradicionalment solen fer altres partits.
També és l’oportunitat per aprofundir en la regeneració política i social interna i externa, des del convenciment, evitant que la paraula quedi buida de contingut. Ja s’han vist massa vegades partits que, demanant la regeneració democràtica, han caigut dins la degeneració democràtica i/o el totalitarisme. El Pi s’ha de convertir en una imatge nova i fresca totalment desvinculada de qualsevol forma de govern que no sigui transparent i democràtica. Per fer-ho, s’han de reforçar els mecanismes de participació interns, feminitzant-los i rejovenint-los sense que pugui haver-hi la més mínima sospita de corrupció i/o clientelisme per part dels seus dirigents.
Venen temps en què tot s’haurà de redefinir i en què la defensa d’allò local té més sentit que mai. L’ADN ideològic d'El Pi està compost, entre d’altres, per la defensa de la nostra identitat, de la diversitat dels diferents sectors productius, del petit comerç i l’empresariat, de l’R+D, de l'estat de benestar i dels drets individuals des de la diversitat... Ara es tracta de convertir aquesta herència en un nou subjecte més madur i adaptat als nous temps. Cares noves i, sobretot, lideratges en plural amb ganes d’estirar i fer una proposta per a les Illes, que en definitiva és del que es tracta.
