Opinió 09/09/2019

Els coprínceps francesos

El que segur que passarà divendres és una gran festa com sempre han estat les seves visites, i conceptualment tenen el seu pes i la seva significació en la història d'Andorra

i
Albert Roig
3 min

La primera visita d'un copríncep francès va ser la de l'any 1967. Un 23 d'octubre Charles de Gaulle arribava al Pas de la Casa i era rebut per les màximes autoritats andorranes de l'època amb el síndics Francesc Escudé i Farrero i Eduard Rossell i Pujal, i els sis consellers majors. De Gaulle va insistir molt en la necessitat d'Andorra de millorar les comunicacions terrestres a l'exterior, sobretot pel costat francès. De fet va arribar a assegurar que calia un túnel per connectar França i Andorra, després de l'experiència –tortuosa– que havia tingut passant pel port d'Envalira. El túnel, però, no arribaria fins el 2002.

No va tornar a aterrar un copríncep francès fins onze anys després: el 19 d'octubre de 1979 Valéry Giscard d'Estaing visitava Andorra conjuntament amb el copríncep epsicopal, Joan Martí Alanis, en el marc de la celebració dels 700 aniversari dels Pareatges. D'Estaing va fer una crida a la necessària modernització de les institucions del país i obrir-se al món.

Una modernització que va viure el següent copríncep francès François Mitterrand. En va fer dues de visites. En la primera, el 26 de setembre de 1986, el president francès alertava de la necessitat d'adaptar l'economia andorrana davant de l'imminent entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) d'Espanya i Portugal. Al mateix temps, també encoratjava a continuar avançant amb la reforma institucional que s'havia iniciat l'any 1981 i la posterior creació d'un executiu. Feia especial èmfasi en la separació de poders com a base de tota democràcia.

La segona visita de Mitterrand, l'any 1993, va servir per signar conjuntament amb el copríncep episcopal, Joan Martí Alanis, la Constitució recent aprovada pel poble andorrà i que culminava la reforma institucional. Va ser una trobada d'alt valor simbòlic.

Quatre anys més tard trepitjava les Valls Jacques Chirac. El 16 de setembre de 1997, en la seva al·locució a la plaça del Poble, elogiava la Constitució aprovada quatre anys enrere i la seva aplicació durant aquest temps, al mateix temps que enumerava els reptes de futur que tenia al davant el país: preservar el medi ambient, millorar la qualitat de vida, trencar l'aïllament –i posava com exemple el projecte d'excavació del túnel d'Envalira–; però també els reptes en la preservació, "amb unes pràctiques rigoroses, inatacables, de la gran reputació comercial i bancària del Principat".

Ja no vam tenir més visites del copríncep francès fins a Nicolas Sarkozy, el 22 de juliol del 2010. Sarkozy va ser el copríncep de l'amenaça d'abdicació, si Andorra no deixava de ser un paradís fiscal. Podríem dir que, tot i el malestar i indignació que va crear en el país i en les seves institucions, gràcies a aquesta amenaça Andorra va iniciar el camí per ser un país cooperant i sortir de la llista de paradisos fiscals. Només el síndic Dallerès en el seu discurs a Casa de la Vall el va renyar públicament per l'espasa de Dàmocles que ens havia posat al damunt amb les seves declaracions, tot i que a continuació va fer bo el refrany aquell que diu 'd'un gran mal en surt un gran bé'.

François Hollande va ser el copríncep que, en la línia continuista de Sarkozy, els seus discursos van estar plens de referències al compromís de transparència iniciat pel Principat, a les reformes fiscals i l'obertura econòmica. Però també va assegurar que ell no s'immisciria en la vida política interior, perquè els andorrans som sobirans. Cadascú va entendre aquesta frase a la seva manera i segons els seus interessos, al cap i a la fi és tan genèrica com contundent; potser hauria estat més precís si hagués definit què entenia el copríncep per política interior.

I Macron? Què n'esperem de la visita de Macron? Doncs no gaire més cosa: l'elogi per les reformes fetes, ens esperonarà a continuar treballant en l'acord d'associació amb la Unió Europea –treball en el qual segur que ens acompanya–, el compromís de millorar les comunicacions per carretera amb França i, potser, referències a no deixar enrere els ciutadans en les polítiques socials.

En tot cas, sigui el que sigui el que ens digui, el que segur que passarà divendres és una gran festa com sempre han estat les visites dels coprínceps francesos, i conceptualment tenen el seu pes i la seva significació en la història d'Andorra.

stats