I AQUÍ

Tot costum no és un dret

“He fet tres voltes per tot el barri i l’he hagut de deixar aquí”, va ser la resposta d’una respectable senyora interpel·lada per impedir el pas de vianants amb el seu cotxe, aparcat de ple sobre la vorera. Ho deia convençuda de tenir la còmplice comprensió de qualsevol interlocutor que la sentís, solidari amb la seva desgràcia. No sé en quin moment de la nostra història començàrem a assumir amb normalitat que anar en cotxe per i a qualsevol banda és un dret. Supòs que ningú no ho decretà ni hi ha una definició clara ni cap gestor se’n responsabilitza, d’haver-ho aconseguit. Però la pluja prima, el babaí, d’un sistema en què la ciutadania és subsidiària del consum i aquest es prioritza en tots els àmbits, ha calat fins a xopar conscients, inconscients i subconscients individuals i col·lectius. De fet, fins i tot després de diagnosticar la saturació de les nostres ciutats, envaïdes per la golafreria del sector del motor, i de convenir teòricament que les úniques teràpies possibles passen per la progressiva reducció dels espais dedicats al cotxe i per recuperar-los per a la tranquil·la convivència de la ciutadania, continuam amb el dret consuetudinari al cotxe impregnat en l’ADN de tot urbanita de bé. I els governants progressistes, acollonits de contradir votants, parlen d’aparcaments dissuasius com a metàfores d’allò que no s’atreveixen a dir: s’ha acabat el bròquil. Els conservadors, acollonits de contradir també els fabricants, parlen del cotxe elèctric talment no ocupassin el mateix espai, la seva fabricació no contaminàs i consumís recursos, i com si la generació elèctrica fos innòcua. Tots en parlen amb la convicció que seran altres, com més tard millor, els que ho hauran d’afrontar. Passa tu.

Etiquetes