La cua

No hem de perdre de vista que un cotxe aturat en una retenció és una cel·la monacal, un confessionari mòbil

–I què, a Andorra? Encara teniu tantes cues?
Si ens haguessin donat vint duros per cada cop que ens han fet aquesta pregunta, la renda per càpita dels andorrans seria com la dels noruecs o la dels emirs del golf. Els que la formulen ho fan amb un to foteta però que no pot ocultar un eco d’enveja. L’'Homo sapiens metropolitanus' associa les congestions amb el benestar econòmic. Més cotxes i més embussos equival a més moviment. Els andorrans van saber transformar l’enuig de la neu en un factor de riquesa, igualment ho han fet amb les cues. Segur que hi més d’un i més de dos turistes que si abandonen el país amb fluïdesa i pel carril verd, ho faran amb una ombreta de decepció. No hem de perdre de vista que un cotxe aturat en una cua és una cel·la monacal, un confessionari mòbil, una estufa amb rodes. Un espai per a la introspecció, per al retrobament de les essències, per a la contemplació dels misteris de l’ànima humana. Hi trobem el resignat, el submís, el neguitós, el que accepta el seu destí sense ni piular i l’insolidari que creu que ell no es mereix un tracte tan injust I recorre a trampes per clavar el morro i alterar d’aquesta manera l’ordre viari de l’univers. Segurament que la justícia divina deu estar ocupada en d’altres qüestions més urgents, perquè sinó veuríem la còlera dels déus, en forma de llamp, fulminar els egoistes que gosen colar-se pel carril de la dreta, com si estiguessin ungits per un especial privilegi.

Etiquetes