Professor de la UIBEl darrer virus de moda ha caigut a les borses fins i tot pitjor que la darrera pujada del salari mínim interprofessional o altres tímides mesures socials que tot d’una fan activar els anticossos del sistema. Des del màxim respecte als morts –pel coronavirus, però també pels accidents laborals, la violència masclista i la política de fronteres, que són també epidèmies del nostre temps–, la viralitat mediàtica del virus sembla ser fins i tot més letal per als mercats i l’opinió pública que per a la mateixa humanitat. Si més no, per ara.
Més enllà de teories conspiranoiques, de si l’origen són les ratapinyades o de si el virus en qüestió és fruit d’un experiment xinès relacionat amb el perfeccionament d’armes de guerra biològiques, o, per contra, una manera de perjudicar l’economia xinesa per part dels Estats Units en tant que són potències competidores, allò que és clar és que el coronavirus fa encara més visibles les contradiccions ja existents del sistema capitalista, i hi aprofundeix.
En primer lloc, el que inicialment podria haver estat un problema ‘local’, com és l’origen del virus a la província xinesa de Wuhan, ha passat a ser un problema sanitari a escala global. Aquí sí que crec que hi va entrar en joc, més enllà de les interrelacions i interdependències pròpies de l’anomenada globalització, l’interès per part dels mitjans nord-americans i occidentals en general per treure avantatge d’un element de feblesa del gegant asiàtic… I si de passada venem més diaris o guanyem anunciants a cop de titular o de clickbait, millor. Amb un nivell de sensacionalisme directament responsable de les actituds racistes i xenòfobes cap a persones i establiments regentats per persones d’origen asiàtic que es viuen aquests dies.
També és important veure com la recreació en l’espectacle com a manera de generar ‘informació’ que sigui rendible en termes d’ingressos econòmics –és a dir, la mercantilització de la informació– ha acabat paradoxalment afectant els mercats en general. Primer, els mercats borsaris, i darrere ells, la indústria (que comença a tenir problemes de proveïment a Europa i els Estats Units), passant pels preus del petroli (que s’estan desplomant) i fins i tot el turisme –amb episodis gairebé de pel·lícula com la suspensió del Carnaval de Venècia o el confinament de turistes i treballadors en creuers i hotels. El coronavirus es mou com un peix dins l’aigua en el mercat de titulars en què s’ha convertit el món de la informació i uns mitjans de comunicació que –llevat dels de titularitat pública, i tampoc no és la norma general– que continuen alimentant el monstre, anant fins i tot en contra dels seus interessos com a mitjans de producció d’uns capitals globals cada cop més concentrats.
Per cert, poca informació i menys reflexió encara sobre per què els països que disposen o conserven un sistema sanitari públic, com a part del que ens resta d’estat del benestar, tindran més capacitat de protegir les seves poblacions. I ni un sol comentari sobre la necessària solidaritat amb els països menys preparats, segurament perquè són excolònies on mai no ha estat permès construir un estat dotat amb polítiques socials.
Un altre aspecte destacable és l’hermetisme del govern xinès, que, per cert, ja era hermètic i autoritari en la imposició de les formes de capitalisme més salvatge patides pels propis treballadors i treballadores xineses, amb molts milers de morts cada any per pur esgotament laboral. Un fenomen al qual han denominat ‘gnalosi’, assimilable al ‘karoshi’ en el cas del Japó o ‘gwarosa’ a Corea del Sud, però no hem considerat pandèmia. Perquè als capitalistes de casa nostra ja els va bé que siguin altres, ja sigui el comitè central del Partit ‘Comunista’ Xinès o els emirs de l’Aràbia Saudita, que estableixin normes contràries als drets humans als seus països perquè ‘els nostres’ en puguin treure avantatge competitiu.
L’únic antecedent comparable amb l’estat de pànic que s’ha generat és el dels atemptats de l’11-S de 2001: la caiguda de les Torres Bessones va fer caure també el turisme mundial, i les Illes varen registrar la pitjor temporada en molts anys, ni tan sols comparable amb els lleus descensos de la ‘gran recessió’ de 2008-2012. Som partidari del decreixement, i més encara davant la situació d’emergència climàtica que vivim, però aquest hauria de ser planificat si no volem que les conseqüències socials d’aquest error del sistema siguin pitjors que les sanitàries. Perquè aquestes, com ja passa ara, amb nivells de desigualtat social inassumibles, no generen alarma, però gairebé determinen la condemna d’una gran part de la població a la indignitat humana.
Per tot això, si hi ha un virus que ens hauria de preocupar de veres, aquest és el capitalisme, que posa més que mai en qüestió la vida de totes. Com aneu, d’anticossos?
