Els debats

He seguit, no pas amb atenció exclusiva i amb intermitències, perquè no tinc prou fetge, els dos debats televisats entre candidats a cap de govern espanyol. Tenint tan recent la campanya andorrana (que està vivint un interminable i incomprensible temps de pròrroga), és humà i molt temptador fer-ne comparacions. És probable que, en temps de globalització, les cultures polítiques s’acabin igualant (per la banda de baix). Ara que el més preocupant a Espanya és la gestió descarada de la mentida, aquí tenim encara una mica de vergonya (tot i que hi ha qui prova d’importar males pràctiques de l’exterior). Però un debat entre polítics que opten al tron de ferro de la Moncloa és un desplegament rutilant de falsdedats, intoxicacions i frases punxegudes llençades en forma de titulars. El pensament, la ideologia, el sentit d’estat no hi són, o els amaguen deliberadament per no augmentar el nivell, que no és gaire superior (imagino) al d’una tertúlia sobre el Gran Hermano. Com deia Churchill, un fanàtic és aquell que "no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema", i l’intercanvi de propostes es converteix en un picar de cap contra la paret de les obsessions. La perspectiva és terrorífica. Però, per sort, encara hi ha diferències amb el cas andorrà. En general, els polítics d’aquí es mostren més tal com són, sense que facin ostentació de gaire impostures gestuals ni sense ser presoners de les consignes dels assessors. N’hi haurà de més llestos i de més atapeïts, de més espavilats i de menys comunicatius, però hom els suposa una honestedat bàsica. I això, en els temps que corren, no té preu.