OPINIÓ

En defensa del doctor Simón

Aquesta setmana, Fernando Simón ha rebut fort, després de considerar una notícia positiva en termes de salut pública la quarantena imposada pel govern britànic. L’hoteler Gabriel Escarrer, que ja va es va posar com una fera quan el Govern autonòmic va decidir que havíem de dur mascareta als espais públics com a mesura de prevenció (com gairebé varen plantejar també totes les comunitats llevat de Madrid, governada per una colla d’irresponsables), l’ha criticat a les xarxes socials amb acusacions de no aportar dades científiques, i ha mogut fils amb la Mesa del Turisme d’Espanya perquè Pedro Sánchez el cessi ipso facto . Volen la dimissió de Simón "per haver celebrat la ruïna del turisme", com si l’espoli de centenars de milions cap a paradisos fiscals protagonitzat pel CEO de Melià HR no fos un acte roí contra la societat.

El més lamentable és que fins i tot la presidenta del GOIB i el conseller de Turisme s’hagin sumat al linxament, amb arguments tan poc rigorosos com que la mitjana de contagis al Regne Unit no és tan alta com per dir que millor que no venguin, o que allò que s’ha de fer és defensar que venguin amb condicions de seguretat. Un pot entendre els nirvis governamentals quan tenim 250.000 persones sense feina en aquests moments, però no tot val quan la reactivació de l’economia s’ha de fer a costa de la salut pública: hem de ser transparents i informar dels riscos que implica per al conjunt de la població cada decisió que es pren, i amb això tenim la sort que el desconfinament a les Balears el coordini na Margalida Frontera i no un comunicador del gabinet de Presidència.

Potser el que no va agradar de les declaracions de Fernando Simón d’aquell dia varen ser les dades que va aportar a la roda de premsa, que no han generat titulars: cada setmana es detecten entre 99 i 100 casos de contagis, i en les darreres dues setmanes hi ha hagut a Espanya 195 casos positius de coronavirus procedents de 140 vols. Si tenim en compte que els darrers caps de setmana de juliol hem tornat a rebre prop de 2.000 vols a les Illes Balears, amb una simple regla de tres estaríem important 2.625 casos de contagiats als quals no s’ha fet cap prova de PCR. Dur turistes 'amb garanties' implicaria, per exemple, que es fessin la prova, com ara els hotelers s’ofereixen a subvencionar quan han vist que allò que poden perdre és superior al que poden deixar de guanyar.

Afirmar, com hi ha insistit la presidenta, que els turistes britànics estan més segurs a les Illes que a casa seva és ignorar el risc que això representa per als habitants illencs... I si és un risc assumible, s’ha de fer amb totes les dades sobre la taula, més enllà dels subterfugis dels 'corredors segurs', que ben segur tornaran a ser un fiasco com a estratègia negociadora amb no se sap ben bé qui... És com si volguéssim aturar l’enfonsament del Titànic amb pegats, foradats o no. Allò que hem d’assumir és que la incertesa que ha vengut a instal·lar-se amb la covid -i que afecta el turisme més que qualsevol altre sector- no l’aturaran estratègies de màrqueting. De fet, els mallorquins i mallorquines han anul·lat la major part de viatges que tenien programats per a aquest estiu cap a Europa, i no crec que hagi estat per venjança, sinó per prudència.

Tot això hauria de servir per focalitzar tots els esforços en la primera prioritat de totes les administracions a casa nostra, que no hauria de ser altra que esmorteir l’impacte social de la pandèmia sobre la vida de les persones, reorientant tots els esforços i el pressupost social, sanitari i educatiu. Això implica posar tots els recursos damunt la taula, que no bastaran, i barallar-se a mort (aquí sí!) amb Madrid i amb Europa perquè arribin els recursos que faran falta perquè ningú no quedi pel camí, cosa que no serà fàcil perquè per molt que el fons de rescat de la UE prioritza els territoris més afectats per la pandèmia, i les Illes som en termes econòmics i socials el territori més afectat d’Espanya... però és Madrid qui fa la mitjana. La segona prioritat, mirant ja cap a un horitzó necessari per caminar i no fer voltes allà mateix, hauria de ser encaixar totes i cada una de les propostes econòmiques que es despleguin a diversificar l’economia i reduir la dependència del turisme, que equival a reduir la corba de la incertesa.

En el fons, a Fernando Simón no li poden perdonar dues coses, ni a dreta ni a esquerra: primer, que per defensar els seus arguments no hagi de recórrer ni a la demagògia ni a l’histrionisme; segon, que no hagi de subordinar allò que cal dir a allò que convengui en cada moment a algú, i aquí rau també la seva professionalitat i el reconeixement de què gaudeix per part de la població. Tant de bo que un dia sobrin polítics amb la vocació de servei de Fernando Simón, que no ens infantilitzin ni ens diguin les veritats a mitges.