Aprendre’n del nord

Un dia, a qualsevol dels nostres descendents l’asseuran davant la càmera i explicarà, amb resignació, que no sap ben bé què ha passat, però que els seus néts ja no parlen la mateixa llengua que ell. Que, per algun motiu social, ideològic o de qualsevol raó, alguna de les generacions ha decidit que ja estava bé que els fills o els néts no parlessin el mateix idioma. Que malgrat que els hi parlessin en català, des que es van socialitzar a l’escola i amb els amics, van agafar l’hàbit de respondre en aquesta llengua i fer-se-la seva. Un dia, a qualsevol dels nostres descendents l’asseuran davant la càmera i serà l’objecte d’un documental en què s’explica el darrer graó d’un procés, qui sap si encara reversible, d’extinció d’una llengua que ha arribat a tenir deu o onze milions de parlants repartits per quatre estats europeus, i amb una tradició literària més que prolífica. Això, avui ja ha passat en un dels territoris de parla catalana.

El documental “Catalunya Nord, la llengua enyorada, emès aquesta setmana al canal 33, ens portava fins al sofà la imatge i la veu de persones de petits poblets d’aquelles comarques que, pràcticament de manera miraculosa, conserven el català septentrional més autèntic que mai he sentit, sense aquell accent francès que abunda avui en dia en la majoria de catalanoparlants d’aquella zona, que remen contracorrent perquè la nostra llengua no s’extingeixi a la terra que va veure néixer el concepte de Catalunya. Són els últims testimonis més genuïns d’aquest dialecte que sembla que s’apaga i una oportunitat per a la resta de catalanoparlants per entendre què és la Catalunya Nord i com s’ha arribat a aquesta situació dramàtica. Des de la idea que aquelles comarques són “un país annexionat a França”, com explica un d’ells, a com s’ha aconseguit pràcticament esborrar-ne la identitat i la llengua pròpies. Uns altres expliquen com els seus pares o avis no sabien ni un borrall de francès però els seus fills o néts no saben ni un borrall de català: en la seva vida han vist desaparèixer una llengua pràcticament del tot. Algun d’ells explica la sensació d’eufòria que li suposa poder trobar algú altre amb qui parlar la seva llengua! A les properes línies ressenyo el contingut del documental. Us aviso per si preferiu veure’l abans perquè és molt revelador.

L’inici de tot plegat, el desllorigador de la situació, els testimonis el situen al voltant de la primera guerra mundial. Sí que és cert que prèviament hi ha haver el Tractat dels Pirineus el 1659 i la prohibició del català el 1700, però tot seguia funcionant pràcticament al 100 % en català. Tant la vida diària com els actes administratius o notarials. Però amb la guerra, el 1914, semblaria que els alts càrrecs militars es trobaven que els soldats rasos no s’entenien entre ells i havien de fer esquadrons per idiomes, cosa que va ser la gota que va fer vessar el got. A partir d’aquell moment, els mestres, que també eren catalans, és clar, van ser ensinistrats per iniciar el que consideren un “rentat de cervell” a tota la població. No només es va prohibir parlar en català a classe i al pati, sinó que era punit de manera dura i reiterada. Una participant al documental explica com, amb cinc anys, acabada d’arribar a l’escola, va rebre un cop de puny al nas pràcticament al primer bon dia. I això que el català era l’única llengua que ella sabia! D’altres expliquen com els picaven els dits amb el regle, els feien escriure cent vegades que s’havia de parlar en francès o relaten aquella pràctica per la qual es donava una bola al primer que se li escapés alguna paraula en català i li havia de passar al següent que fes el mateix, com a penyora. Un altre testimoni explica com el pànic era tan gran que, quan els nens del seu poble veien la mestra pel carrer, fugien corrents per por que els sentís parlar en català i els castigués.

Aquella població va ser sotmesa a un context marcat per cartells amb insígnies com “Parleu francès, sigueu nets” o “Està prohibit escopir i parlar català”, acudits sobre “el català imbècil” a qui no li paraven de passar coses desafortunades i la idea que el francès era una llengua envejada i el català era una llengua per riure, de mal educat, i de persones sense ofici ni benefici. Fins i tot, parlar-lo era més mal vist entre les noies, que havien de ser més fines i educades i no es podien permetre el luxe de parlar cap altra cosa que no fos el francès. Tot això se suma en un context de guerra en el qual s’arriba al que alguns participants defineixen com a “fanatisme”, segons el qual les famílies han d’estar disposades a entregar els fills a la pàtria. Això arriba a tal punt que un altre explica que hi havia una mena de competició per veure qui se sentia més francès i, quan arribava algú de la França més genuïna, els catalans se sentien encara més francesos que ell.

Si la primera guerra mundial va consolidar la francesització, la segona va reblar el clau i la població va sentir com una obligació el parlar francès. El català és una estigma per tenir un futur i una bona carrera. Les mares, a la sortida de l’escola, parlen en català entre elles però un cop arriben els fills, es passen al francès. Es marca una frontera generacional tan massissa que, als àpats familiars, els més grans parlen en català i, a la punta, els petits parlen tots en francès. El català ja és cosa del passat. I, paral·lelament, l’estratègia de París es perfecciona. Es promou que els habitants dels pobles petits dels territoris amb “llengües regionals” es traslladin a d’altres departaments a fer de funcionaris. La ferroviària SNCF n’és l’estrella. I els pobles van perdent habitants i, amb ells, el teixit social i les entitats: perden la vida, la identitat i l’arrelament. I paral·lelament, en ser un dels departaments més pobres però amb més sol i platja, milers de francesos cada any van a viure a la Catalunya Nord. Molts, a passar-hi la jubilació. Al documental ho xifren amb 5.000 a l’any. A tall d’exemple, Canet de Rosselló, amb els anys, ha passat de tenir 3.000 habitants als 15.000 de l’actualitat. D’aquesta manera, la catalanitat es dissol encara més.

El català septentrional més genuí ja està en procés d’extinció. Aquesta sonoritat té els dies comptats. Però la substitució lingüística potser encara és reversible, encara que amb un accent diferent. El documental apunta com aquell orgull de ser francesos ha topat amb una sensació de desemparament per part de França que es combina amb la percepció que els nord-catalans tenen més futur al sud que al nord. La generació central actual comença a veure futur en la llengua i la identitat que ells no han tingut mai. La demanda d’ensenyament en català supera l’oferta, frenada o bé pel govern francès o bé per la manca de pressupost. Iniciatives d’immersió lingüística com la participació a entitats com colles castelleres són reeixides. Cada cop més nord-catalans estudien a universitats i treballen a empreses sud-catalanes.

La Catalunya Sud inconscientment, alimenta el ressorgiment de la catalanitat del nord. Això, paradoxalment, mentre al sud s’institucionalitza el bilingüisme català-castellà, els mitjans públics renuncien a la raó de ser en matèria de llengua, augmenta la persecució política de la llengua, es qüestiona el model lingüístic de les aules i els joves deixen de banda el català perquè no és prou fresc. El que ha passat a la Catalunya Nord aquest darrer segle ha de ser un avís per a la resta de països catalans. Potser que abans d’haver-nos de lamentar i caure en el penediment d’aquesta generació que ha perdut la identitat i la llengua de la seva terra, val la pena que al sud n’aprenguem del nord.