OPINIÓ

La deriva del teatre Principal

Dubt que hi torni a haver al capdavant del teatre Principal un director tan bo com en Joan Arrom, que el liderà durant la meitat del mandat del segon Pacte de Progrés. Arrom ens sotmetia a un estrès inenarrable: si un divendres ens duia Manrique fent de 'Hamlet', dissabte ja havíem d’anar a veure 'La mort d’un viatjant' de Miller. Però no tot es va fer bé és clar. D’entrada, hi havia una cert rum-rum extern i veus internes que criticaven que només s’hi representava teatre en català i de Barcelona. I aquella gran quantitat de muntatges prestigiosos de fora generaren una despesa immensa amb què l’oposició es pogué acarnissar de valent. Es deia també que molts entraven amb invitacions –entenc també que fos mal de fer acabar amb una pràctica semblant. Un dia, a un entreacte, mirava el pati de butaques i vaig recordar el títol d’aquelles memòries d’Esther Tusquets, i parafrasejant-lo vaig pensar que nosaltres també “havíem guanyat les eleccions”. Allò era el que ens permetíem... El PP se n’havia preses tantes, de llicències!

Quan entraren els de Bauzá, al capdavant del Principal, posaren na Margalida Moner. Jo havia fet teatre a s’Arracó amb un net seu; escenificàrem 'Es sogre de madò Rosa' de Martí Mayol i no sé per quins set sous aquella temporada no vaig compartir repartiment amb ella. L’any següent sí que hi actuà. Quan la feren directora del Principal, doncs, hi posaven una persona de teatre. Sí, és clar que no n’esperava gaire, però m’hauria conformat que hagués programat 'Es calçons de mestre Lluc', un Tous i Maroto, Martí Mayol mateix o una companyia valenciana amateur que vingués a fer un Escalante o un Bernat i Baldoví. Ens haguérem de consolar amb 'Agua, azucarillos y aguardiente' i pels Morts, 'Don Juan Tenorio'. Comptat i debatut, però, no ho havia fet tan malament veient el que s’esqueia fora del teatre –amb una marea de cent mil camisetes verdes contra el president del seu partit– i el que ens faltava per venir com a director del Principal: un tal Carlos Forteza.

Sigui en Pere Noguera, en Joan Arrom o na Margalida Moner, el director del Principal sempre havia vingut digitat per qualque partit polític. Però eren persones amb una trajectòria avalada en l’ofici. El nou director del Principal havia de ser de tot lo món perquè no lluïa carnet de cap partit i havia entrat exclusivament pel seu currículum. Jo no he indagat si aquest senyor el va proposar el PSOE o Podemos ni m’interessa; el que sí que sé és que el teatre Principal de Palma no havia anat mai tan de rota batuda com en aquesta legislatura. El Sr. Forteza venia de Madrid i això és el teatre que ara ens duu cap aquí.

Vull aclarir que el Principal ha de ser prou hàbil per acollir una obra de Flotats en castellà, Blanca Portillo, La Perla 29 amb qualque clàssic espanyol com si el muntatge procedís d’una companyia mallorquina en aquesta llengua. Fet i fet, s’ha d’actuar com el que fa el Teatre de Manacor –jo, aquesta temporada, ja tinc les entrades per anar a veure 'Bodas de sangre' i 'Moby Dick' de Josep Maria Pou en castellà! Però n’he anades a veure moltes més en català i aquesta és la llengua vehicular d’aquell teatre.

M’afany a remarcar això del castellà perquè, de la mateixa manera que es podrien programar drames francesos, alemanys o italians sobretitulats, el problema del Principal ara és que bàsicament s’hi exhibeix teatre en castellà. I és evident que en un teatre públic d’un govern que defensa la nostra llengua a la televisió i la sanitat, no hi fa cap mena de sentit que el català brilli per la seva absència. Ni tampoc té sentit que es traslladi a actuar aquí companyies castellanoandaluses i no es tregui partit de les illenques i de la resta de territoris de parla catalana. O que no es compti amb una nòmina espectacular de dramaturgs balears (Joan Guasp, Josep Pere Peyró, Vicent Tur, Vicent Ferrer, Miquel Àngel Vidal, Pep Cerdà, Jaume Miró o els caganius T. Reyes i S. Portell) perquè ens ensenyin llurs treballs a les taules. Però, és clar, això aquest Govern no ho dirà i si esperam que ho denunciïn el PP i Ciudadanos anam arreglats...

Mentrestant, la gent que volem veure teatre no poques vegades aprofitam les nostres eixides a les grans capitals (Barcelona, Madrid...), confiam en els teatres privats o ens n’anam a la capital mallorquina del teatre que continua essent, i bé que s’ho mereix, Manacor.

Etiquetes