I després de la commoció?

Intentar escriure superant la ràbia i el dolor no és fàcil, però hauria de ser desitjable després de fets com els atacs terroristes de divendres a la nit a París i que han commocionat tot Occident. I ho hauria de ser per aportar alguna cosa més que la condemna visceral, per poder triar el gra de la palla, per no caure en el parany de la generalització i l'estigmatització, per no ser una ovella més del ramat que bela sense parar -i amb raó- però que els seus bels són aprofitats per altres com a excusa per actuar en nom d'un suposat bé major.

La barbàrie és barbàrie, vingui d'on vingui, però sempre té un germen i algú que l'alimenta, sempre té un origen i una causa, i no sempre s'està disposat a assumir-ho ni a aplicar les polítiques que acabin amb elles, o almenys les minorin. Ni per part dels qui llegeixen les religions com a nexe d'enfrontament entre cultures arribant a la barbàrie -la història de la humanitat n'és plena d'exemples-, ni per part de les institucions ni els governants d'Occident que es mostren arrogants, alhora que hipòcrites, davant d'altres models de societat.

Però, després que, com a forma de solidaritat, molts s'hagin posat la bandera francesa com a filtre al perfil del Facebook ; després que milions de ciutadans hagin utilitzat fins a l'extenuació del dret i del revés alguns o tots els canals per expressar la condemna més enèrgica; què? Els atemptats es van produint un rere l'altre, amb un gran impacte per la barbàrie perpetrada, fets des de l'interior i per persones que s'han criat i educat a Europa. L'única resposta és l'atac militar? No és senzill, sens dubte, ni s'ha de caure en el simplisme argumental, però aquest vell continent, els països occidentals en general, han de començar a fer autocrítica i a respondre moltes de les preguntes que planen des de fa temps damunt dels seus caps.