OPINIÓ

Ser d’esquerres

Passo realment gust de sopar, a un tuguri gallec de Poble Sec descobert recentment, amb en Miquel, vell amic de l’escola, tants anys allunyat físicament però no d’esperit. Un autèntic “amic de pell”, com a ell li agrada definir-nos. En Miquel, campaneter, em parla de la vida dels seus padrins. Pagesos, proletariat rural, estretament vinculats a la possessió de Miner, a la nostra Tramuntana. L’amic em relata episodis tremends de la vida a la muntanya les primeres dècades del segle XX. Amb una precisió absoluta, talment com si ell ho hagués viscut. La duresa de la quotidianitat, les malalties, la pobresa, la consciència de classe, la violència estructural, però també una certa joia de viure i una voluntat de persistir antiga, quasi optimista, travessen la seva narració. Anècdotes al marge, en Miquel és dipositari d’una memòria poc habitual en persones de la nostra edat. La d’una forma d’interpretar el “ser d’esquerres” intuïtiva, lligada a la ponderació de les opcions vitals, generosa amb l’altre i profundament empàtica.

Perquè, què és ser d’esquerres? En altres ocasions he fet reivindicació de l’heterodòxia com a part substancial de l’esquerra. El dogmatisme em produeix repulsió, de la mateixa forma que aquells que per excusar la renúncia, la inacció o la covardia s’aferren a ideals suposadament lliurepensadors. Ser d’esquerres, a casa nostra, ara, hauria de voler dir saber que un personatge com Xelo Huertas no pot estar ni un minut més on està –i que no hauria d’haver arribat mai on ha arribat!–. Hauria de ser prendre en consideració que defensar un relat que culmini en la República Mallorquina, sobirana del Regne d’Espanya, és la millor forma, si no l’única, de garantir els drets de les classes populars illenques. És saber que la lluita per la nostra llibertat, el nostre benestar i la justícia per a la nostra societat té un revers molt clar: llibertat, benestar i justícia per als altres pobles. Hauria de voler dir afrontar amb coratge el debat sobre el nostre futur model econòmic i territorial. Ser d’esquerres ha de ser, ara, fer autocrítica, saber per a què et van votar i entendre que no som al 99 ni a l’any 7, si governes; i comprendre les complexitats de la praxi, si ets un moviment social. És entendre que les necessitats de la gent, fins i tot les seves baixes passions, o són canalitzades per alternatives progressistes o ho seran per la reacció en formats més o manco grotescos però sempre perillosíssims.

Massa sovint trobo a mancar empatia entre els diferents actors, entre les individualitats, també, que es reclamen dels valors de l’esquerra. Tant aquí com a fora –a Catalunya, al País Valencià, a les Espanyes, a la Mediterrània, a Europa, al món–. El canvi que necessitam no només comporta, com algunes esquerres emergents no s’han cansat de repetir, assolir, “conquerir”, “assaltar”, el poder polític. Amb això no basta. De la mateixa forma, els canvis de fons, per baix, lents, encara que hipernecessaris, no són suficients per a transformar. Trobar l’equilibri és el gran repte que tenim. I, en el cas de l’àmbit individual, treure’s de sobre egocentrismes ridículs que no ens ajuden a avançar.
Hi pensava aquests dies llegint Simone Weil, filòsofa francesa dels anys vint i trenta, de qui l’editor mallorquí Olañeta ha traduït, el 2016, 'La persona i allò sagrat'. Weil, nascuda jueva, esdevinguda mística cristiana tot i negar-se al bateig, és un personatge quasi de ficció. Mestra d’escola i obrera a la Renault – on va rebre “la marca de l’esclau”, segons deia–. Un quart trotsquista, un quart anarquista, un quart neoplatònica i un quart, o per ventura bastant més, cristiana. Pacifista intransigent al mateix temps que periodista i miliciana de la Columna Durruti a la Barcelona en flames de 1937. Morí de tuberculosi en un sanatori anglès, l’agost del 43, amb l’Europa continental ocupada per la bèstia nazi, en negar-se, diuen, a ingerir més aliments dels que aleshores permetien les cartilles de racionament de la França sotmesa a Hitler. Deia, Weil, que els veritables canvis no arribaran quan els que tenen fam reclamin pa, sinó quan reclamin democràcia, que no és ben bé el mateix. De la mateixa forma, els que ja van ben menjats i no fan més que parlar de democràcia, haurien, en solidaritat efectiva amb els famolencs, de centrar els seus esforços en el pa. Pa i democràcia. Conquerir el poder polític i assolir una transformació social, ètica i feminista des de baix. Ponderar les opcions per assolir victòries. Com aquells pagesos que, per ventura, no sabien que eren d’esquerres. Però ho eren.