Quan vaig entrar divendres passat a la botiga especialitzada en electricitat a comprar un diferencial i em van demanar si m'havia perdut i em van mirar com si fos un infant i acabàs d'entrar dins una discoteca (sí, d'aquelles que em permetrien entrar-hi gratis perquè el producte resulta que som jo), no era dia 8 de març.
Quan la teva germana passa entre les dues fileres d'al·lots durant la seva pausa del cicle formatiu de devora ca vostra i sent els comentaris sobre el seu cos i nota com se li enganxen totes les mirades com si fossin xiclets als cabells, no és un 8 de març.
Quan tu, home militant d'esquerres, independentista/anarquista/llibertari/comunista/socialista i (super)feminista, vas voler que anéssiu al llit i ella et deia que no amb el cos i amb la veu però a tu et va ser igual i la vas acabar violant i violentant, no era dia 8 de març.
Quan la teva companya de classe no jugava amb les nines però se n'anava a jugar a futbol amb els nins i això li suposava rebre el malnom de “marimacho” i a tothom li feia molta gràcia, tampoc no era dia 8 de març.
Quan eres a la platja i vas veure com insultaven una al·lota per no dur la part de dalt del biquini i la van tractar de porca i degenerada, és clar, no era hivern i no era dia 8 de març.
Quan la vas cridar en públic, la vas assenyalar amb el dit i et vas aprofitar del teu privilegi de ser més gran i més gros que ella per menysprear-la i culpar-la de les teves inseguretats i les teves cagades, feia fred, però no era dia 8 de març.
Quan una dona se sent qüestionada, alliçonada i feta bocins perquè no ha tengut el mateix temps que els seus companys socialitzats com a homes per dedicar-lo a la lectura, la militància i la vida social perquè havia d'encarregar-se de les tasques reproductives i de cura del seu –teu, vostre, nostre– entorn, no és dia 8 de març.
Quan la teva companya de feina cobra un 24% manco de sou que tu per la mateixa feina (fins i tot per fer-ne més), no és perquè sigui dia 8 de març.
Quan les diferències entre els titulars són un abisme i, si és la dona qui exerceix la violència, podem llegir “Apunyala el seu marit a Palma perquè no li agradaven les sabates que va comprar al nin” i, en canvi, quan la violència és exercida per l'home, llegim “Mor una dona a Granada després de rebre un tret quan baixava el fems”, no és perquè sigui l'edició de dia 8 de març.
Quan hem de plorar els milers d’agressions, assassinats, insults i menyspreus cap a les nostres germanes per part dels alumnes avantatjats del patriarcat, no és dia 8 de març, no. És un altre dia. És cada dia.
Però ha arribat la data: avui sí que és 8 de març. I avui és aquell dia en què llegirem els clàssics “dona bonica és (només?) la que lluita”, “cada dia és 8 de març”, “dona, no et deixis trepitjar”... A vegades, us som sincera, em deixau perplexa: per què –amics, germans, companys, coneguts– ni dia 8 de març deixau que sigui dia 8 de març? Per què no us interpel·lau entre vosaltres i us demanau explicacions els uns als altres? No sé si sou conscients que que cada dia fos 8 de març voldria dir que ens respectaríeu, ens cuidaríeu i ens tendríeu en compte jornada rere jornada. Que cada dia fos 8 de març seria que cada dia agaféssiu l'escopeta i, en lloc de matar-nos a nosaltres, matéssiu els vostres privilegis un darrere l'altre en fila a la paret. Que cada dia fos 8 de març voldria dir que no us situaríeu ni davant, ni damunt, ni darrere, ni davall, sinó devora nosaltres. Que cada dia fos 8 de març voldria dir moltes coses, però sobretot que el 8 de març deixaria d'existir perquè no hauríem de reclamar els drets bàsics que, encara ara, hem de reclamar.
Jo continuaré confiant en les meves germanes, amigues, companyes i conegudes per anar obrint finestres en aquest cel que alguns us obstinau a tancar amb pany i clau. Alçarem les dues mans a la lluna i esbucarem els sistemes xerecs, perversos i putrefactes que ens reserven el paper de subalternes. Perquè nosaltres sí, nosaltres sí que cada dia som 8 de març: rebels, insubmises i amb la tendresa i el caliu de saber-nos germanes i capaces de transformar les nostres realitats. Amb ajuda o sense, que per qualque cosa sabem ser com peixos sense bicicleta.
