Un dia a la vida

Va a dinar a casa. A la tele parlen de la llista dels més venuts. Naturalment, el seu llibre no hi és. A la tarda potser s’animarà. Qui sap. Potser el vindran a veure els amics

Avui és Sant Jordi. L’Arseni Sugranyes ha tret el seu primer llibre. És una novel·la negra amb un toc de gènere fantàstic, publicada per l’editorial Filactèria. Ha sortit al carrer fa un mes i, mira, ja l’han ressenyada en dos blogs i en un podcast. L’Arseni fa 'egosurfing' cada dia per veure si hi ha noves reaccions. No, el Guillamon encara no ha dit res. Potser ja no ho farà. L’Arseni es lleva i no esmorza, perquè li han dit que ha d’anar a l’hotel Regina, que allà s’hi concentren tots els autors. Hi va, naturalment. És ple de gom a gom. Identifica vagament alguns col·legues. A d’altres, la majoria, no. Amb prou feines pot enxampar un microcroissant i un tallat fred quan hi ha les corredisses per a la foto. No sap si se’l veurà, perquè l’ha tapat un presentador de la tele que ha publicat un llibre de memòries. Després de la foto tothom fuig. A primera hora l’Arseni ha d’anar dalt de tot de la Rambla Catalunya. Després, al Corte Inglés Diagonal. A mitja tarda, al Passeig de Gràcia. No l’acompanya ningú de l’editorial, perquè són pocs i han d’anar amb l’autor suec, oi que ho entens? Sap que no signarà gaire, perquè no és prou conegut. Però diu que li és igual, que el contacte amb el lector, etcètera. A la primera estació s’asseu al costat d’un cuiner que surt a la tele. Les cues són quilomètriques. Alguns dels que esperen que signi el cuiner se’l miren amb una punta de compassió. D’altres, amb curiositat. Alguns, pocs, amb un gest d’angúnia. A la segona estació comparteix paradeta amb una autora novella, també. Molt bonica. S’intercanvien algun somriure tímid, però res més. Ni el telèfon. Va a dinar a casa. A la tele parlen de la llista dels més venuts. Naturalment, el seu llibre no hi és. A la tarda potser s’animarà. Qui sap. Potser el vindran a veure els amics.