El dia

Quan van matar Kennedy, jo encara no hi era. L’arribada de l’home a la Lluna em va enxampar amb tan sols cinc anyets, i no en tinc cap memòria (i em penso que ningú del meu entorn ho va veure en directe). Recordo perfectament la voladura del Dodge-Dart de Carrero Blanco, l’assassinat de John Lennon, on era quan va esclatar el 23-F espanyol, què vaig fer durant els aiguats del 82. L’atemptat misteriós contra Olof Palme em va enxampar anant de Vilassar a Barcelona per la N-II. L’11 de setembre del 2001 era de vacances als Alps Marítims.

I el matí del dimarts 10 de març del 2015 estava en una reunió a la planta baixa de Govern, a la cèlebre sala número 6, la dels exàmens de la nacionalitat. Tot just havia rebut algun WhatsApp confús: en passava una de grossa. Molt grossa. Se sabria cap a mitja tarda. Quan es va acabar la reunió, de l’ascensor, procedents de l’Elisi del tercer pis, en van sortir els caps dels grups parlamentaris. Pàl·lids, amb el gest extremadament seriós, gairebé demacrats, com si haguessin vist un esperit. A la tarda ja ho vam (mig) saber.

Ha passat un any. Si em diguessin: Albert, fes-nos-en un resum, una redacció, d’una pàgina, com quan anava a estudi, segur que no me’n sortiria. Hi ha massa soroll, i al meu esperit d’historiador li agraden les coses sedimentades pel pas del temps. Informacions, contrainformacions, infrainformacions, criptoinformacions, ultrainformacions, parainformacions, paleoinformacions. Molts conciutadans assistim, amb l’ai al cor, al degoteig de noticies. Esperem que tot es resolgui. Que ningú no prengui mal. Que el país tiri endavant. Que tot hagi estat un malson. Una vacuna (contra què?).