El 21-D s’ha saldat amb dos dies complicats a Barcelona, però el resultat final no és menystenible. Dijous hi hagué una trobada dels dos governs amb un inici formal de diàleg. I amb el compromís mutu de continuar avançant. No era tan obvi ni fàcil. Totes les parts arriscaven. Però cal fer política. El govern de Pedro Sánchez l’ha fet conscient que s’enfronta amb una Espanya dominada i alimentada per un cor mediàtic que només veu traïdors a la pàtria -i que ressona en sectors del mateix PSOE- i pel discurs d’extrema dreta de Vox, del tot involucionista i que cada cop marca més el discurs del PP i Cs. Per la part catalana, el govern de Quim Torra ha fet la passa malgrat les seves contradiccions internes: a vegades sembla que lluiti contra ell mateix a l’hora d’atrevir-se a separar la necessària denúncia pels presos i exiliats de la imprescindible governança del dia a dia.
Sigui com sigui, s’ha obert un terreny de joc per al diàleg. I, en paral·lel, hi ha hagut el consell de ministres de divendres a la Llotja. L’executiu de Sánchez l’havia imaginat, inicialment, com una entrada triomfal, però el carrer s’ha encarregat de recordar-li el que diuen les enquestes: que més del 78% dels catalans no volen presos polítics, no volen falses acusacions de violència, no volen amenaces del 155 i sí que volen un referèndum acordat. Davant d’això, la seva resposta -feta de gestos simbòlics no pactats amb les institucions catalanes- ha quedat curta. A l’aeroport del Prat, més que un nou nom que certament pot generar simpaties -Tarradellas és símbol de republicanisme, lluita des de l’exili i legitimitat preconstitucional-, el que li cal és una gestió de proximitat. I pel que fa a l’afer Lluís Companys, la fórmula de la Moncloa sembla evitar el que tants anys després ja tocaria: l’anul·lació sense subterfugis del judici sumaríssim que va portar a l’afusellament del president català.
La valoració del 21-D tampoc pot ignorar el regust agredolç que ha deixat la gran mobilització independentista. Ha estat, sens dubte, majoritàriament cívica. Però els incidents aïllats amb grups de joves encaputxats tallant carreteres i cercant el xoc amb les forces policials són una anomalia amb què cal tolerància zero. L’intent del sector majoritari de frenar aquestes actituds no ha pogut evitar unes accions i unes imatges que seran magnificades per la caverna mediàtica, i que poden tenir ressò internacional. Qualsevol pràctica que s’allunyi del pacifisme que ha caracteritzat i ha de continuar caracteritzant el sobiranisme s’ha de condemnar sense ambigüitats.
