La dieta

Com que avui m’han de fer una petita exploració intestinal la doctora m’ha posat a règim estricte. Vol que les canonades estiguin netes i que el camí dels aparells endoscòpics quedi del tot alliberat. Ha de ser decebedor posar-s’hi i trobar-hi turbulències que distreguin. De sobte, la màxima atenció es concentra en fer una bona preparació. Tot és com molt quaresmal, amb dejuni i abstinència. Ho estaré fent bé? El paper on hi ha relacionada la dieta i les operacions finals de buidatge de les canonades és com un oracle que, penjat a la nevera, és consultat cent cops al dia. Sembla que allò que et recomanen (que t’ordenen!) vagi en contra del que el sentit comú i la santa dieta mediterrània demanaria.

Res de fruita. Res de fibra. Però trumfes i hidrats de carboni, els que vulgui (sempre amb moderació). Líquids clars (entre els que, paradoxalment, hi ha el cafè, però sense llet). Però no les tinc pas totes. Ho estaré fent bé? Aquest arròs bullit que sembla tan atapeït, serà tan pobre en residus com assegura la literatura mèdica? No formarà cap tap imprevist? Aquell microcroissant que em vaig prendre, dos dies enrere, en un moment d’extrema debilitat, no s’haurà convertit en una massa opaca, col·locada en el pitjor racó possible, refractària a la fastigoseta solució d’àcid ascòrbic, sulfats i clorurs que m’he hagut d’empassar com si fos una penitència? I el suc de taronja? Està prou filtrat o conté micropartícules de fibra que ens faran, a l’hora de la veritat, la punyeta. Demà haurà passat tot. Espero.