OPINIÓ
Opinió 08/05/2020

La dificultat de no fer

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraEls Darwin Awards són uns premis irònics que, prenent el nom del creador de la teoria de l’evolució, es concedeixen de manera pòstuma a les morts més absurdes i ridícules i, en qualsevol cas, absolutament evitables. El premis es basen en el supòsit que la humanitat millora genèticament quan determinats individus s’autoeliminen voluntàriament. Una cosa semblant –encara que menys letal– seria el premi Som-hi Noi de la setmana, facècia que devem a l’excel·lent prosa articulística de Sebastià Alzamora.

El confinament de la població a causa del covid-19 ha deixat tota casta d’anècdotes i històries, entre les quals trobam ferms candidats als Premis Darwin. És el cas d’una vintena d’amics que, a veïnat de ca nostra, organitzaren una gran festa dia 14 de març a vespre per 'acomiadar-se' de la llibertat i exorcitzar, ben juntets, el temps que haurien d’estar separats a partir d’aquella nit. O la dels ciutadans d’ordre que decidiren anar a adoptar una mascota per la via d’urgència, i ja en període de confinament, per poder anar amunt i avall tot lo dia amb l’excusa de passejar-la.

És curiosa la dislocació de la cadena lògica que es produeix en la ment de determinats individus aparentment sans i oficialment racionals, encara que la seqüència és ben diàfana: 1. Vivim una gravíssima epidèmia mundial. 2. Els alts índexs de contagi, les xifres de mortalitat i les exigències sanitàries de la pandèmia posen en perill el nostre sistema sanitari i el nostre model de vida. 3. L’objectiu clar és aturar-la. 4. Urgeix una estratègia radical per frenar els contagis. I 5. Es dicten mesures serveres de confinament per imposar la distància social.

Sobta que alguns només hagin entès el punt 5 –obviant els quatre anteriors– i arribin a la sorprenent conclusió que l’objectiu no és evitar el contagi, sinó fer trampes al solitari trobant solucions 'imaginatives' per botar-se les prohibicions.

El tot just començat procés de desescalada ha generat noves icones, com la trentena de botellades desarticulades a Madrid dissabte passat. O els que escupen al carrer o hi tiren les llosques, els guants i els Kleenex. O els que fan tertúlia asseguts a terra. O els infants jugant a cuinetes en un banc de la plaça. O els joves que queden cada horabaixa amb la seva colla per 'fer esport' aprofitant la franja horària habilitada i, ja que hi són, arramben un kebab i se’l mengen damunt la voravia passant-se uns als altres el cigarro, la llauna i el mòbil.

Pensen aquests joves que, encara que ells no siguin especialment vulnerables a la malaltia, en tornar a casa posaran en risc la seva família, on sí que hi pot haver persones de risc? Pensen que el seu 'innocent' comportament és cruelment insolidari amb els que –companys seus, alguns– han hagut –i encara han– d’enterrar éssers estimats sense ni tan sols la possibilitat d’acomiadar-se’n?

Aquesta és, en realitat, la diferència entre una malaltia i una epidèmia: el repte no és només protegir-se'n un mateix, sinó, sobretot, protegir-ne els altres. Haver perdut individualment la por ens posa en perill a tots i, si aquesta ha estat la resposta en la fase 0 d’una desescalada que se suposava prudent i progressiva, quina promiscuïtat ens espera en arribar a la fase 3, d’aquí a un mes?

Veig complicat aturar l’epidèmia, tot i que seria relativament senzill. Curiosament, seria més fàcil si fos més difícil. Si això es pogués arreglar convocant grans manifestacions, o amb envitricollats reptes d’Instagram, o organitzant massives recaptacions i complicats festivals solidaris, o omplint d’alimares tots els cims de la Serra... segurament ens en sortiríem.

El que hem de fer, però, és bàsicament senzill, i això, paradoxalment, ho dificulta. Bastaria 'no fer'. És a dir, continuar sense sortir de casa més que per anar a la feina o a les compres necessàries, aprendre a no tocar, mantenir la distància física, rentar-se bé les mans, extremar la higiene laboral i domèstica, i fer poques coses i, sempre que fos possible, en solitari. I això, ja se sap, ens resulta terriblement complicat.

No estam obligats a sortir ni a 'fer coses'. S’agraeixen les mesures de suavització del confinament, però que el BOE digui que una cosa “es pot fer” no vol dir que “s’hagi de fer”, ni que ho hàgim de fer tots, ni a totes hores. I menys forçant i desafiant els límits.

Si arribàs l’anunciat rebrot de l’epidèmia, hauríem de recular: es dispararien els índexs, s’allargarien les fases, tornaria el confinament, es tancarien les fronteres, s’arruïnaria la temporada turística, no es podria començar el curs escolar amb normalitat, la desfeta social seria catastròfica...

Sort que una nova i lúcida alteració de la causalitat vendria a salvar-nos: evidentment, la culpa seria dels polítics. Ha tornat el coronavirus, porco governo.

stats