SociòlegFins no fa gaire, i encara ara, l’educació 0-3 ha estat la gran oblidada. Per a la majoria, ni tan sols era un període educatiu com la resta, sinó un espai de temps que les famílies havien d’aconseguir torejar fins a arribar a l’escolarització obligatòria. El mot guarderia ho deia i ho diu tot; als infants se’ls havia de guardar mentre els pares, o millor dit les mares, tractaven de conciliar la vida familiar i la laboral. Perquè a diferència del nord d’Itàlia, on les institucions acompanyaren els canvis socials i la incorporació de la dona al mercat laboral, a casa nostra s’abandonaren les famílies a la seva sort. La criança era cosa de dones i, com tot allò feminitzat, no tenia valor perquè sempre s’havia realitzat gratuïtament.
Durant dècades, excepte lloables casos aïllats, ha estat així. Per sort, amb tots els ets i uts, sembla que es percep un canvi en la valorització de l’educació infantil. No només perquè des de l’administració pública s’hi destinen més recursos i atencions, sinó perquè la societat i, especialment, les famílies de cada vegada són més conscients que els primers tres anys són cabdals per al desenvolupament global de la personalitat de l’infant. Gràcies a això, les escoletes públiques cada dia tenen més places i recursos, i moltes que no ho són fan també esforços per a millorar la formació del seu personal, la qualitat de les seves instal·lacions i els serveis que ofereixen. I tanmateix no n’hi ha prou perquè, malauradament, continua existint molta gent i serveis que pensen que basta “guardar infants” i perquè el pes de l’educació infantil no pot recaure tan sols en les escoletes.
A l’Emilia Romanya parteixen de la premissa que un infant és un ciutadà de ple dret i, en conseqüència, pensen i configuren la ciutat i els seus espais prioritzant els infants i les seves famílies. Per això, la qualitat de l’educació, la formació del personal, els materials i el contacte amb la natura són un pilar en la majoria dels 'nidi d’infanzia', les seves escoletes. Fa molts d’anys que hi treballen i, independentment dels recursos de les famílies, miren que tothom hi tengui accés. D’altra banda, l’atenció a la infància va molt més enllà de les escoletes i des dels ajuntaments es creen espais educatius on es pot passar temps de qualitat amb els infants i, alhora, conèixer i interactuar amb altres famílies. L’objectiu és facilitar que la infància pugui ser gaudida al màxim, tractant de donar solució als reptes actuals marcats per la diversitat de models familiars. Clar que això requereix anys de feina i treball interdisciplinari, però cap aquí hauríem d’anar.
Perquè tot l’anterior sigui possible, però, cal tornar a l’inici de l’article i revisar una peça clau de l’engranatge, els salaris i condicions laborals de les educadores i els educadors. Perquè sense salaris i condicions laborals justes no hi ha dignificació possible. No s’hi val apel·lar, com sovint es fa, a l’autorrealització personal i d’altres discursos perversos que només tenen per objectiu la precarització del col·lectiu. No hi ha dret que persones qualificades de qui esperam una educació de qualitat i un acompanyament de les famílies en les seves competències parentals sobrevisquin amb salaris que no arriben al mileurisme. Només quan els salaris de les educadores siguin dignes, podrem dignificar l’educació 0-3. Perquè de no ser així, estaríem perpetuant la idea que l’educació i la criança dels infants és cosa de dones i com a tal no té valor.
