El doctor que mai va deixar de ser mestre

Assegura que quan es jubili es dedicarà a aprendre. Això l'honra, però dubto que mai arribi a ser capaç de deixar el periodisme de banda

Des que vaig llegir com Carles Geli, periodista d'El País, explicava la tècnica del tsuguite per lloar la manera amb què Ramon Besa, cap d'esports del mateix rotatiu, encara les seves cròniques esportives, vaig tenir clar que els homenatges sempre s'han de fer en vida. Alhora, vaig entendre que el gran llegat que Besa porta construint des de fa anys és idèntic a la tècnica dels vells mestres fusters japonesos. Ell també ha aixecat una gran estructura sense cap més clau que l'honestedat, la feina ben feta i l'amor incorrompible cap a una professió.

Sota aquesta estructura hi estem aixoplugats tots els que bevem de la seva saviesa. En l'abarrotada cerimònia en què la Universitat de Vic va nomenar-lo doctor honoris causa hi eren presents desenes de companys de professió. Amb els seus respectes es van presentar com els delicats acoblaments d'aquesta etèria però ferma estructura. Ell, sempre fidel, va defensar el periodisme com ho fa en les lliçons que dona a la facultat. Sempre s'ha definit com a no resultadista, i això ho demostra un discurs trenat a base d'anys observant i sent part d'una professió que mai ha reblat la il·lusió amb què va començar.

Besa no s'ha cansat mai de repetir que es deu als seus alumnes. Precisament la grandesa de la seva figura és defensar aquest deute amb un alumnat que l’admira des de la gran base d’aquesta estructura. Assegura que quan es jubili es dedicarà a aprendre. Això l'honra, però dubto que mai arribi a ser capaç de deixar el periodisme de banda. Ja sigui des de la zona de premsa del Camp Nou, des de la redacció o, possiblement, des d'una aula al quart pis de l'edifici situat a la plaça Coromines de la Ciutat Comtal. Per moltes pedres que li llencin al camí, mai ens donarà l’esquena.

Des de la talaia que permet l'experiència i la dignitat feta humilitat seguirà posant contra les cordes als joves periodistes que arriben verges de realitat però amb una il·lusió que fa feredat. Encara recordo que una de les primeres tasques que ens va demanar va ser que descrivíssim un gol. No sé si mai he suat tant per escriure sobre una acció que pot no durar més d'uns pocs segons. En acabat, i en vistes dels resultats va reivindicar –un cop més– la necessitat de deixar de consumir i reprendre l'acte de llegir. Seure i escoltar-lo, com sempre. No cal més.

Josep Pla, parlant de l'ofici d'escriure, va assegurar que és molt més difícil descriure que opinar i que en vista d'aquest fet, són molts els que opinen i pocs els que descriuen. És un plaer indescriptible ser conscient que molts ja fem les primeres maldestres braçades en un mar on hi ha figures tan llegendàries com Ramon Besa. L'alegria de veure com la feina feta durant anys, i sobretot la petjada deixada a tants i tants alumnes i lectors, és recompensada. Més enllà d'això, seguirem opinant mentre deixem que sigui el mestre –ara doctor– el que segueixi descrivint-nos de mil maneres diferents els partits que redescobrim minuts després del xiulet final.