OPINIÓ
Opinió 27/09/2019

El dol del llop

i
Laia Malo
3 min

Poeta, traductora i músicVeig algunes de les ments més brillants de la meva generació destruint-se amb drogues, alcohol també, i hi ha, a més, una violència no canalitzada, sexes incompresos, una frustració que no es descargola, falses pobreses i precarietats veritables, un academicisme inculte i un analfabetisme d'escola, una institucionalitat que diu revolució i una revolta que encara parla amb lletra de pal, la malaltia que incapacita els sentiments i un sentimentalisme malaltís, aquesta virtualitat que mena el timó mentre el que queda de plaça ja ens fa fins i tot vergonya, una exposició constant d'una sola cara nostra a una cara pactada del món, per la qual hem desaprès a estar amb nosaltres, a estar amb els altres, a estar amb l’univers.

Recupero l’'Udol' d’Allen Ginsberg, ara que fa gairebé 65 anys que es va recitar per primer cop. El direm en veu alta i moltes llengües la setmana vinent, a Palma, i plorarem. El bucle de la transició que havien de tancar els nostres pares ens ha xuclat cap endins i és aquí on vivim com podem, per on transitem, cridant a ple pulmó quan ens hi autoritzen, muts com l’asfalt si hi ha risc de moviment. Perquè era un trajecte... cap a on?

Se suposava que conduïa vers la democràcia, el respecte dels drets humans i de les llibertats, el no bel·licisme, la convivència amb el planeta, la igualtat de recursos, l'obertura en general dels camins del pensament. La fita era una societat del sentit comú, al capdavall; quelcom que no sembla tan complicat (demaneu-ho a l''Alexandra Schneider und ihr Casiotone'). Però ostres, ens queixem; no hi ha manera d'atènyer-hi, tal vegada sí que es troba galàxia enllà. I aleshores estirem una tovallola damunt l'arena o sobre la pinassa, ens hi tombem i vista enlaire aviam si passa alguna cosa. Aquesta rondalla, tanmateix, als qui són més joves que nosaltres, als qui van néixer l’any 2000, no els funciona. La seva lectura assegura que ens hem dedicat a anar tirant empastifant-ho tot, a l’espera que creixin i ho facin net ells o s’espavilin com puguin, guaita.

Quina diferència hi ha entre el vídeo viral de #naturecounts amb Greta Thunberg i els llibres i pel·lícules i sèries i videojocs que, des dels anys seixanta, s’han escrit i difós pels canals de més abast en cada moda, arreu de totes les societats capitalistes del planeta? El capità Planeta, el capità Enciam, Eco the Dolphin, 'La historia interminable'... Jo només n’hi veig una: la concepció i percepció de l'espai/temps, que són un. Quan ens llegíem o miràvem aquelles apocalipsis, superherois, aquelles distopies, sempre succeïen en un lloc físicament molt enfora d’on mai no havíem arribat i en un moment que, comptat amb els dits, ja ens trobaria morts o prou madurs, estudiats i evolucionats com per poder fer-hi alguna cosa. Mentrestant, així mateix, contra quantes guerres, autopistes, centres comercials, requalificacions i etcètera hem votat, hem escrit, hem cantat, ens hem manifestat? Quantes vegades, a l’escola, vam sortir d'excursió a plantar arbres? Per a molts de nosaltres, tot això ha estat part de la rutina els darrers vint anys. A l'hora de la veritat, però, la majoria s'ha comprat la casa, el cotxe i fa vacances intercontinentals un cop l'any.

Ara, a més, algunes de les ments més brillants de la meva generació, enfollides o desconcertades, s’autodestrueixen i procreen alhora, com si amb els fills volguessin compensar la seva apatia, la vagància, la desconnexió amb passat i futur. Catatònics, els passen el relleu com en una cursa. I aquesta canalla o bé encara és petita o ja està indignada, és clar. Fanàtica, just en néixer ja li han instal·lat al cap la noció que cal córrer, que no els queda temps, que el compte enrere s’ha activat i que, si no actuen tot d'una, l'etiqueta que els aferraran al museu de la humanitat dirà "La darrera generació".

Que qui o què ens ha partit el crani per la meitat i se’ns menja a poc a poc el cervell i la imaginació? Només se m’acut que puguin haver estat el dolor i la mort. La crueltat de l’humà contra l’humà. La desmemòria i la manipulació dels records. Asseguts davant la tele, contemplem passius un anunci del perfum que ens garantirà l'èxit, seguit de la propaganda d'un vehicle elèctric que salvarà l'aire de les ciutats, després una nena que ha mort al Iemen perquè no hem enviat un SMS, l'últim 'reality show' del no fotre res i la darrera crema per semblar joves per sempre. Ja deia Marguerite Duras que som a l’avantguarda d’una batalla sense nom, ni armes, ni sang ni glòria, que la nostra creació és l’avantguarda de l’espera. Si ara tingués 16 anys, em posaria en marxa: esdevindria astronauta i contactaria amb una altra espècie. Però és clar que això, als seixanta, ja es va intentar i encara esperem que baixin.

stats