Feia feredat. A inicis d’aquesta setmana el ciberespai n’anava ple. La mort, per càncer –maleïda epidèmia del segle XXI a la qual per sort estam guanyant molts, moltíssims, combats– d’una model italoespanyola, neboda d’un conegut cantant de cançó lleugera, ha donat pas a una allau d’atacs. L’anonimat, repugnant, de la galàxia Twitter hi ha ajudat. Homofòbia i odi a la diferència planaven en la majoria d’intervencions. No era el primer cop que passava. Posar al cercador de la coneguda xarxa social dels 140 caràcters el nom, per exemple, del poeta Federico García Lorca és al·lucinar amb la virulència de la dreta sociològica espanyola. Mentre es detenen i es processen postadolescents que han piulat uns acudits sobre Carrero Blanco i la seva vocació aeronàutica, a individus capaços de verbalitzar autèntiques barbaritats ofensives fent apologia de la violació, la humiliació i l’abús, no els passa absolutament res. Una societat i un estat així, certament, s’ho han de fer mirar.
Tot ve a rotlle perquè divendres va fer 72 anys que l’Exèrcit Roig, les tropes soviètiques, –el 27 de gener de 1945– va alliberar el camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau. És el Dia internacional en memòria de les víctimes de l’holocaust. Sovint sembla que tot està dit i redit, sobre la Xoà i sobre els “altres genocidis” que el nazisme va cometre –l’eliminació sistemàtica , ja que en parlàvem abans, de desenes de milers de persones LGTBI, el martiri especialment cruent del poble polonès o el 'Porrajmos', ‘devoració’ en llengua romaní, de 800.000 gitanos europeus–. Però, vist allò que veim avui en dia, mai està de més el record, la memòria. Preocupa molt veure una absència notòria d’un discurs i una praxi antifeixista, contraris a l’extrema dreta i als seus valors –que no només s’amaguen darrere estètiques casposes, val a dir– entre el gruix de la societat civil i la classe política, per descomptat de les Espanyes, però també d’arreu del vell continent. El març hi ha eleccions a Holanda. Entre la primavera i la tardor n’hi haurà a França i a Alemanya. El tsunami ultradretà sembla que s’acosta i els antics consensos suposadament democràtics i de progrés de la postguerra –que per ventura són la causa indirecta, talment un miratge que ens enlluerna, de bona part dels drames d’avui– són molt enfora, en aquesta Europa desigual, devastada i fastigosament racista. Caldria recuperar l’esperit de l’Europa partisana, segrestada pels dos grans blocs que hegemonitzen el Parlament Europeu –un autèntic temple ple de mercaders, si em permeteu la referència bíblica– i que han convertit la UE, si és que mai va tenir vocació de ser quelcom diferent, en una institució al servei d’interessos contraris a la ciutadania. La d’aquí i la de mar enllà. El tancament de portes a les persones que fugen, en èxode, de la destrucció del nostre Llevant –que no és Manacor!–, del Pròxim Orient, on nasqué tot el que som, en essència, nosaltres avui, ja ho diu tot. Contractar com a guardià de les fronteres un dèspota mesquí com Erdogan i la seva Turquia criminal és la cirereta d’un pastís que no pot digerir-se. I que ens esclatarà aviat a la cara.
La història, sàvia i filla de puta, en el fons o epidèrmicament, ens ho recorda. Divendres l’informàtic i activista pels drets civils nord-americà Russel Neiss va posar en marxa una curiosa iniciativa a les xarxes. Amb el lema #RefugeesWelcome per bandera i prenent com a referència l’efemèride del Dia internacional en memòria de les víctimes de l’holocaust, va crear un perfil de Twitter amb el nom de St. Louis. El 'St. Louis' era un vaixell de càrrega amb 900 jueus alemanys que el 1939 va intentar, via Cuba, arribar als EUA, demanant refugi. Les autoritats de Washington els ho denegaren i molts d’ells, obligats a tornar a Europa en no trobar asil, acabaren morint en mans dels nazis. Durant tota la jornada, l’activista Neiss va estar piulant fotografies d’aquelles quasi mil ànimes del 'St. Louis'. D’aquelles dones, homes i infants. Explicant com es deien, qui eren, què els va passar. Mirant els seus rostres, en els tweets, s’intueixen somnis, curolles, històries que no van poder ser. Neiss ha pretès, amb el seu experiment, fer memòria, si és que això és possible, a l’executiu Trump i al món. També als sectors més reaccionaris de la seva comunitat, com la ZOA (Zionist Organization of America), partidària acèrrima de la política trumpista amb relació al refugi i a l’acollida. Tancar fronteres és ser corresponsable de la mala sort i la (des)ventura dels éssers humans que t’han demanat ajut. Que ho sàpiguen, doncs, els buròcrates de Brussel·les i els seus acòlits a Madrid, a París o a Berlín. Les seves polítiques generen dolor. Un dolor infinit.
