Els dòminos

Fa molts anys, gairebé trenta, en una de les primeres feines remunerades que vaig fer, em van encarregar l’inventari de megàlits de l’Alt Urgell. N’hi ha molts, moltíssims: més d’un centenar. I, el que és millor, encara se’n van identificant de nous. I no, a Andorra, que se sàpiga, no n’hi ha ni un: la cista neolítica de Juverri és potser el que més s’hi assembla.

En aquell temps la feina va ser apassionant i difícil, sense cartografia bona, sense Google Maps ni GPS, una tecnologia que llavors era senzillament impensable. Molts dels megàlits que buscàvem havien estat excavats a començament del segle XX, per arqueòlegs primerencs com mossèn Serra i Vilaró o Lluís Marià Vidal, però havien estat pràcticament oblidats durant molts anys, fins al punt que molts d’ells eren difícils de localitzar, fins i tot per a la gent del país. Vam poder catalogar-los, en un exercici apassionant a meitat de camí entre l’arqueologia i l’antropologia. Recordaré tota la vida quan, en un poble del Cantó, els demanàvem si allà hi havia una 'caixa de moro'. I ens van dir que no, que el que tenien era un 'dòmino'.

Ara, molts anys després, el Gerard Remolins, de Regirarocs, està excavant-ne un dels que vam identificar: el de la Llosa de Bescaran. Hi vaig pujar l’altre dia, amb una punta d’emoció. Mentre fèiem l’inventari pensàvem que potser no serviria de gran cosa. Però el temps és tossut. L’actuació que es fa allà dalt és exemplar: una excavació oberta a la gent, participativa, feta amb mètode i criteri científic, amb voluntat de continuïtat i que no sigui flor d’un dia. Una proposta de gestió patrimonial modèlica. Enhorabona.