Els dos costats

Quan arriben les festes més assenyalades de l’any, sobretot Nadal i Setmana Santa, és habitual reunir-se amb la família i els amics per participar de les celebracions més arrelades, siguin religioses o paganes, siguin tradicionals o de més recent importació. Cada poble té les seves i cada comunitat troba en les pròpies les més indicades per recomanar-les als amics i coneguts.

En els temps que corren, és fàcil estar al dia d’allò que passa a l’altra punta de món, on s’hi arriba en un tres i no res amb tarifes que molt sovint competeixen amb el transport de proximitat.

En canvi, per raons que mai he sabut esbrinar, passen desapercebudes, malgrat el seu innegable atractiu, manifestacions culturals que ens toquen de molt més a prop.

M’ho va recordar la passada setmana una trobada casual a la Seu.

Amb ocasió de la 'professó' de Divendres Sant, un amic que passejava amb el seu fill petit, andorrà de soca-rel, em deia que havia sortit una estona a estirar les cames i que de sobte s’havia trobat amb 'allò', sorprès per la dimensió i pel nombre de participants i incrèdul per haver-ho descobert de casualitat en un lloc a només vint minuts d’on ha viscut tota la vida.

Això, que sembla una simple anècdota, és la constatació d’una realitat que mostra com s’ha capgirat la història de dues comunitats tan germanes i mai com ara tan separades.

És molt possible que els impulsors de les manifestacions culturals de les comarques catalanes puguin millorar la promoció de la seva oferta i insistir en polítiques de comunicació que arribin una mica més lluny. També és possible que des d’Andorra s’hi pugui fer més en un ampli sentit.

Sigui com sigui, l’important és analitzar per què passa i, encara més, trobar el remei que ajudi a reconduir la situació: fora de la Comunitat de Treball dels Pirineus (que escapa a l’àmbit territorial més immediat) no recordo exemples perdurables de mútua col·laboració, de promoció conjunta d’esdeveniments culturals o esportius, de compartir d’una manera estable experiències i coneixements, d’etapes de treball a quatre mans que sumin des de la diferència.

De cap manera vull ni tan sols insinuar que no s’hi esforci ningú.

Em consta que durant la seva estada al Principat com a ambaixador espanyol, l’alturgellenc Eugeni Bregolat va ser molt sensible a les preocupacions de la gent del Pirineu. Sense perdre de vista les relacions bilaterals entre estats, els seus orígens el van mantenir especialment en vetlla per les persones del país, moltes d’elles pròximes o conegudes directament. Al poc temps d’arribar, va reunir uns quants amics d’un i altre costat del riu Runer per conèixer de primera mà opinions reconegudes en qüestions d’interès transfronterer. Entre ells Òscar Ribas i Joan Ganyet, dues veus que encara avui es troben amb seguretat entre les més autoritzades en la matèria per raó de la seva llarga trajectòria en la política i les institucions.

I entre les diverses qüestions comentades, la línia invisible cada dia més impermeable que s’eixampla entre les dues comunitats i, de resultes, l’estancament d’una relació secularment sentida i familiar.

És rellevant el nombre de persones que coincideixen en la percepció i que veuen el desencontre com un dèficit que cal corregir.

Dues comunitats tan pròximes i tan separades, tan diferents però tan necessitades l’una de l’altra, no poden ignorar-se ni donar-se l’esquena.

És cert que l’empresa no és poca cosa. Però estic convençut que és factible trobar complicitats i que d’entre aquells que els darrers anys han estat actors principals de la política i la cultura pirinenques, una bona representació participaria de bon grat en iniciatives d’intercanvi i de col·laboració.

El pes específic de l’Alt Urgell i, en general, del Pirineu català en el total de nacionals i residents a Andorra hi faria la resta.

L’apropament és possible i l’hauríem de veure com una oportunitat.