El premi Ciutat de Palma Bartomeu Ferrà de teatre (1955-1978) deixà de convocar-lo el nou Ajuntament sorgit de les urnes, arran d’una remodelació en el muntatge de lliurament dels guardons. Mallorca es quedava així sense un gran premi dramàtic fins que l’any 1987 el teatre Principal i el Consell de Mallorca impulsaren el de Texts Dramàtics, que sempre ha malavejat. I enguany, tots dos han ideat el Premi Mallorca de Dramatúrgia 2018 integrat dins els Premis Mallorca. Però del 1991 al 1996 ni el convocaren. De vegades, a qualcuns els prometeren que s’escenificaria la peça guanyadora i no es va fer –per exemple, 'Al caire de les campanes' (1988), d’Alexandre Ballester– i fins i tot n’hi ha que no corregueren tanta sort, perquè ni els publicaren l’obra ni els l’estrenaren mai, com 'Habitació 309' (1989), de Guillem Cabrer, estotjada encara ara dins una capsa a la biblioteca de la Misericòrdia. Si bé és cert que la majoria sí que, com a mínim, s’han editat, sobretot en El Gall, que creà una col·lecció a posta per seriar-los (la Fundació Teatre Principal), però també a la col·lecció Tespis de la UIB (1989-2004).
Quant a la resta d’illes, convé apuntar dos fets. El primer és que el premi dramàtic més prestigiós de les Balears, en català o castellà, l’atorga a Ciutadella el Cercle Artístic del Born, del 1970 ençà, i que és un dels més reputats que posseïm en la nostra llengua; a les Pitiüses, en canvi, tot i comptar amb una plèiade fins i tot una mica sorprenent de dramaturgs (Vicent Tur, Vicent Ferrer, Bernat Joan, Milagros Pierna, Daniel Escandell...) no conec altre premi que el Baladre, que convoca l’Institut d’Estudis Eivissencs i que adesiara inclou la modalitat dramàtica. Estaria bé, tanmateix, que qualque ajuntament n’organitzàs qualcun.
Ja de fora de les Balears, sembla que això de la crisi del teatre de text no només deu ser cosa nostra, perquè a València els Octubre deixaren de convocar el 2010 l’opció de teatre. Però, el 2017, va ser a partir d’una conversa de l’editor de 3i4, l’incombustible Eliseu Climent, i la nostra consellera de Cultura, Fanny Tur, en què s’acordà ressuscitar aquesta modalitat amb participació del Govern balear i el nom d’un dramaturg de les Illes: Pere Capellà.
Els condescendents vos comentaran que aquests premis desaparegueren perquè no s’hi presentava ningú, però això és mentida! El 2010 se sumava el gènere als Pare Colom, d’Inca, i n’he integrat el jurat des de la primera edició; any rere any, hi concorren més exemplars que a la modalitat de narrativa. L’Ajuntament de Binissalem estrenava el mateix 2010 el Llorenç Moyà d’obres dramàtiques i la veritat és que, a empentes i rodolons, també ha surat fins ara. El secret rau a afermar-se en un bon segell editorial, pagar el jurat perquè actuï amb solvència i complir amb el que estipulin les bases fil per randa. Datava el 2013 quan la Institució Pública Antoni M. Alcover rescatava els històrics Ciutat de Manacor per a totes les categories –fins i tot per a l’assaig, sempre tan malmès també! Els de llevant no dubtaren en la concessió d’un premi Jaume Vidal Alcover que, mitjançant l’Ajuntament i el teatre de Manacor, podrien promoure la representació de la peça guanyadora. Amb el mateix nom de Llorenç Moyà –poca traça–, el 2016 Cort rescatava un Ciutat de Palma per al teatre i se l’enduia Xavier Uriz, però el curs següent ja el deixaren de muntar –almanco per a l’escriptura teatral–; malauradament, aquesta mateixa setmana s’ha anunciat a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona la convocatòria exclusivament de les modalitats de poesia i narrativa. I enguany, per primera vegada, l’Ajuntament de Consell ha volgut homenatjar la producció de Joan Guasp batiant amb el seu nom el Vila de Consell amb què s’ha erigit un drama de Neus Nadal.
Amb en Joan Tomàs Martínez, hem enllestit fa poc a quatre mans un article científic per a la Universitat Autònoma de Barcelona en què feim balanç de l’estat del teatre illenc en aquest primer tram del segle XXI. Hi incidim en les darreres fornades de dramaturgs illencs. Evidentment, l’aparició i reaparició de tots aquests guardons apareix en el nostre text perquè ha estat una pedra de toc important per al sorgiment de noves veus i la recuperació d’altres noms que feia massa temps que estaven silenciats.
