OPINIÓ

La dreta

Sempre havia sentit, des que tenc ús de raó política –de passió política, més aviat–, que era una gran desgràcia que l’esquerra estigués tan atomitzada i esmicolada i que, en canvi, la dreta es presentàs en tota la seva monolítica esplendor.

D’ençà dels temps en què Alianza Popular –“Partido político español de carácter conservador fundado en su mayoría por exjerarcas franquistas”; disculpau, però és que tenc debilitat per l’eloqüent definició que en fa la Viquipèdia en espanyol– es va erigir en centre gravitacional de la caverna sociològica i el ‘despiste’ general, i va anar absorbint tots els partits i moviments a la dreta de la Via Làctia, la solidesa i eficàcia de l’artefacte semblaven indestructibles.

És el cas de les Balears, per descomptat, on el rebatejat Partit Popular va començar a monopolitzar a partir dels anys 90 més de la meitat dels vots emesos i  gairebé un 40% del cens electoral, amb plusmarques per damunt els 200.000 vots a les eleccions generals.

Tant és així que ni la guerra de l’Iraq, ni les ‘plashtilines’ del ‘Prestige’, ni les autòpsies del Yak 42, ni les glòries de Perejil, ni el ‘bodorrio’ d’Anita Aznar a El Escorial, ni les autopistes d’en Matas i na Cabrer varen fer recular les xifres estratosfèriques. Tanta era la sintonia del Partit Popular amb el seu electoral balear i tan clara l’exclusivitat del seu afecte que el 14 de març del 2004, després dels atemptats d’Atocha i de l’estat d’excepció instaurat per Aznar, Zaplana i Acebes des de Madrid, aquí, a Balears, la fidelíssima circumscripció encimbellava na Maria Salom –“La cajera del túnel del Sóller”, deia en aquella campanya en Manolo Càmara per referir-s’hi– per damunt del 215.000 vots. Un autèntic Guinness, vista la desfeta a la resta de l’Estat, i més si tenim en compte que eren els millors resultats de tota la seva trajectòria electoral a Balears. Chapeau.

Convé recordar d’on venim. De dècades d’hegemonia exultant i expeditiva, que semblava impossible de subvertir i que es reproduïa heroicament en harmònics cercles concèntrics des de la proximitat municipal fins al remot Parlament Europeu.

Així es forjà la llegenda d’una dreta disciplinada i eficaç, i una esquerra baralladissa i dividida que només podia aspirar a governar de tant el tant dins una “coalición de perdedores”, com escopien els populars. Res a l’horitzó augurava que això pogués canviar. I més si tenim en compte que els intents d’unitat de l’esquerra acabaven sempre amb lluites caïnites i perdent llençols a cada bugada.

I, de cop, l’impossible esdevé realitat: el 2015 el PP perd 73.000 vots i 15 diputats a Balears i és expulsat de les principals institucions del país; els seu casos de corrupció l’assetgen dins i fora de Balears i van estrenyent el cercle; apareixen per primera vegada en molts d’anys noves franquícies dretanes –especialment C’s, però també Vox, Actua, ON, Sumam...–; la sentència del cas Gürtel els lamina en forma de moció de censura presentada per un ressuscitat Pedro Sánchez, que, en la mateixa operació, eclipsa i descol·loca el guapíssim Rivera, que ja es veia de visita a l’Elisi, convidat pel seu admirat Macron, el dels 26.000 € en maquillatge.

I encara més sorprenent –i admirable– resulta que en Rajoy deixa l’escó i la política i torna a casa sense pensió vitalícia i sense “cuaderno azul”. Tot un senyor, i no ho dic de conya. I en Feijoo, que fa figa –és estrany això, no?– i els candidats que es comencen a postular molt premonitòriament: en Margallo, perquè no ho sigui na Soraya; na Cospedal ‘a la grenya’; en Casado marcant maneres; en José Ramón nostre, que ‘quiereynopuede’...  Unes primàries que generen sospites sobre la inflada xifra de militants i que proclamen una guanyadora per un marge estret. I la segona volta dels compromissaris –a qui se li va ocórrer un invent tan diabòlic?– que dona la victòria –ben àmplia, per cert– al perdedor, que encarna els valors més radicals i, per tant, més allunyats del votant mitjà. La integració entre els sectors sembla difícil. Les espases continuaran alçades molt de temps. A Balears no tenen un bon candidat. Ciudadanos, tampoc. Casado s’assembla massa a Rivera. Qualsevol expert en màrqueting hauria desaconsellat la tria. La competència entre tots els arracona a l’extrema dreta. L’espai de centre liberal i civilitzat queda lliure. Tothom augura noves entregues del cas Màster... El guió és bo, no?

Però ara, des de l’esquerra, els analistes més insignes i els opinadors amateurs temen l’efecte Casado, que, a més, es pot estalonar en Rivera i fer un front terrorífic. En què quedam, idò? Si fa només tres anys aquest escenari era impensable. La dreta desnortada i dividida com no hi havia estat mai. I ara ens queixarem? Au! Faríem bé de no trobar ossos al lleu.