I AQUÍ

Molts dubtes i esperances, pocs dogmes

Hi ha gent que té por dels canvis, del que defuig de l’àmbit del que és conegut i s’endinsa en el dubte i la incertesa, i aquest temor la paralitza i incapacita fins i tot per plantejar-los. N’hi ha d’altres que també tenen por d’allò desconegut i el plantejament de canvis els provoca guspires als ulls, sequera a la gola i papalloneig a l’estómac, però s’hi llancen convençuts que sense un mínim de risc no es viu, només és possible sobreviure. Potser no és veritat, no en tinc ni idea, i dins l’immobilisme s’està molt bé, sempre que no s’hagin plantejat mai la possibilitat de canvi i encetat el dubte d’una possible transformació de la confortable quotidianitat. Ho veim en els debats, televisats o de sobretaula, arran de la independència de Catalunya. En aquests espais, aquests estereotips es reprodueixen amb tota la riquesa de la diversitat que ens fa diferents, però no tant, i cadascú amaga les seves pors rere un enfilall d’incerteses convertides en desig. Desig que tot canviï o que quedi igual, però desig. En aquests dies de múltiples missatges, ocurrències i mentides, les xarxes socials han servit per vessar-los, tot cercant fer por o eludir-la. Una piulada d’Albert Garcia –no el conec de res– resumia a la perfecció el que sent una part molt important de la ciutadania catalana: “Mir cap endavant i no veig gaire clar cap on anam. Acollona. Però llavors mir cap endarrere i veig de què fugim. Encoratja”. N’hi ha que creim que palesar els dubtes i els temors, compartir-los sense empegueir-se, ens fa més humans que mantenir la imatge d’una certesa que no existeix més que en el dogma. I ara, en aquest moment d’incerteses, es necessiten totes les esperances i pocs dogmes.