Darrerament, passeig sovint pels voltants de Son Dureta, el nom d'una antiga possessió que esdevingué la marca que identifica el complex hospitalari públic que va ser referència a Balears durant més de 55 anys. [A vegades convé recordar per què tantes instal·lacions de tot tipus, públiques i privades, a Balears comencen amb 'Son', que és la "contracció de 'ço' i '(d'e)n', és a dir 'allò (el terreny, la propietat) d'en', segons registra el diccionari.] Passeig per allà, deia, i quan observ els edificis no puc sinó sorprendre'm que encara em sorprenc. Sí, encara em sorprenc de veure com en un país petit, de territori molt limitat, una superfície enorme de la capital està sembrada d'edificis buits com a bubotes. Encara em sorprèn que un país amb greus mancances en els serveis socials i de benestar es permeti tenir tants metres quadrats orfes de funció. Però el que encara em sorprèn més és saber que es deixarà caure, podrir lentament, perquè el finançament que tenim és miserable, la propietat del terreny és estatal i sembla que ningú no vol remoure la immensa claveguera que envolta aquest vergonyós abandonament. M'agradaria pensar que, en veure la immensa tudadissa, encara se sorprenen: Jaume Matas, que impulsà aquest desgavell; Javier Rodrigo de Santos, que traí el seu propi projecte de reformar aquesta instal·lació i se sumà a la mesquina proposta del primer, i Xisco Antich, que no gosà enfrontar-se als guardians de la despesa absurda i del nou-riquisme (també conegut com a Sindicat Mèdic i assimilats) i ens enflocà el nou hospital, per molt mal de cor que declarà patir per la decisió. I ara, tot sorpresos perquè el ciment es resisteix a desaparèixer i encara es mostra tan fort com dèbil ha resultat ser l'edificació de Son Espases, continuarem passejant. El país és així.
