OPINIÓ

Les eleccions vistes des de la perifèria

Aquesta setmana ho sentia a un company: “El sistema cruix”. És una de les maneres més encertades de definir la situació actual de l’estat espanyol que he sentit darrerament. Com una casa vella, el règim del 78 aguanta, no ha passat per ull, conserva bé tots els aiguavessos però de tant en tant cruix davant les forces i les tensions a les quals es veu sotmès.

Per comprovar-ho n’hi ha prou de llegir qualsevol diari. Les tensions afecten els tres poders de l’Estat i, fins i tot, la Corona. D’això en són mostra la interpretació cada vegada més restrictiva de les llibertats fonamentals, un poder legislatiu paralitzat durant tota la legislatura, un judici al Procés que deixa en evidència que no existiren actes violents o un rei d’Espanya visiblement incòmode en uns dels territoris més importants del seu regne.

Una d’aquestes tensions, i és de les grosses, que fa cruixir l’Estat és la relació entre centre i perifèria. La configuració històrica d’Espanya a partir dels diferents regnes que sorgiren a la península Ibèrica durant l’Edat Mitjana no ha estat resolta de manera satisfactòria per l’estat liberal aparegut al segle XIX.

La perifèria ha existit, existeix i sembla que és mala de matar. La perifèria no són, només, els moviments independentistes dels Països Catalans, Euskal Herria o Galícia. La perifèria són les persones que amb una consciència nacional, cultural o tan sols territorial topen amb la manera única, ortodoxa i canònica de ser espanyol que es marca des del centre.

El sistema cruix i també cruix pel bipartidisme. Si abans el PP i el PSOE eren capaços de mantenir un equilibri amb diversos discursos territorials, ara això és impossible. La tensió entre el centre i la perifèria ha fet esclatar el sistema de partits del 78.

Per la dreta, Vox i Ciutadans acusen el PP de no haver estat prou bel·ligerant contra la diversitat de la perifèria quan han governat les comunitats autònomes amb una llengua diferent de la castellana.

Per l’esquerra, el PSOE viu també la tensió amb un sector centralista recalcitrant representat per Javier Lambán, Emiliano García Page o Guillermo Fernández Vara, que s’han erigit com els guardians de les essències contra qualsevol desviació de la línia 'rojigualda'. De la mateixa manera, tot i que Podemos va parèixer en un primer moment que representaria una vertadera esquerra plurinacional, els fets han demostrat que no s’han pogut deslligar del jou que marca des de fa dècades l’Estat: només hi ha una manera de ser espanyol i punt.

El règim cruix i la sortida ha estat cap endavant. El darrer diumenge d’abril hi haurà eleccions generals i la perifèria debat què fer per combatre les forces conservadores i ultraconservadores que mai no havien anat tan desfermades.

Molts de votants segurament veuran el PSOE com l’única manera d’aturar l'onada de la dreta i com l’únic antídot per evitar una majoria absoluta de PP, Ciutadans i Vox.

Aquesta dinàmica no es nova. La perifèria també s’encomanà al 'felipisme' amb l’esperança que evitàs una regressió com la del 23 de febrer de 1981 i també ho va fer amb 'zapaterisme' per enviar a l’oposició un govern marcat per la crispació i la mentida com fou la darrera legislatura d’Aznar. Tanmateix, el resultat sempre ha estat el mateix: no atrevir-se a tenir un discurs territorial fermament diferent a la dreta.

No hi ha gaires elements per assegurar que aquesta vegada serà diferent. Les forces centralistes són poderoses dins el PSOE.

N’hi ha prou de recordar com en els darrers anys no dubtaren de fer caure un secretari general per voler pactar amb els independentistes, el suport que donaren a aplicar l’article 155 a Catalunya encara que el seu vot no era necessari al Senat o l’estat de còlera en què entraren els presidents autonòmics quan el seu líder Pedro Sánchez intentà el diàleg amb el govern de la Generalitat de Catalunya mitjançant un mediador.

Seran els electors els qui decidiran atorgar-los una nova oportunitat o acollir-se al lema que només la perifèria salvarà la perifèria. Sigui com sigui, el sistema seguirà cruixint fins que es resolgui amb una reforma en profunditat que estableixi un equilibri entre centre i perifèria o la casa vella passarà de cruixir a cruiar-se.