Un entrepà de tonyina per a les models

Cada cop que veig una d'aquelles models amb els ulls enfonsats, la pelvis marcada i unes cuixes d'idèntica proporció a les cames de sota del genoll, tinc unes ganes imparables d'acostar-m'hi i oferir-li un entrepà de tonyina, un 'bollycao', un pa amb tomàquet amb fuet o uns macarrons a la bolonyesa amb molt formatge gratinat. N'han tastat mai?

Aquestes models, omnipresents en anuncis i en reportatges en moltes publicacions no són una anècdota i mereixen tanta indignació ciutadana com la que va causar a nivell internacional el dentista que va caçar un lleó a l'Àfrica. Per què no ens indigna veure cossos tan prims, tan demacrats?

La pressió de les marques, de les agències, dels grans magatzems, de la indústria en definitiva, que són els responsables d'aquests cossos, deu ser immensa perquè, en cas contrari, no entenc com diaris amb cap i peus (capaços de dedicar excel·lents reportatges als temes més diversos) inclouen -als seus dominicals sobretot i als suplements femenins dels dissabtes que pressuposen que a les dones només ens interessa la moda i el maquillatge- fotos de rostres demacrats i cuixes de bacallà sec. I setmana rere setmana.

A la gent no li agrada veure cossos saludables? I cares de bon humor? La gent no compra talles normals? On és el negoci de tanta talla 38 si pel món aquesta mida és minoria? Jo no conec ningú, major de 18 anys, que faci aquesta talla.

No és una anècdota, no és un detall sense importància, són imatges que es van clavant al nostre cervell i que van creant una imatge molt concreta de bellesa, que es va fixant en l'imaginari col·lectiu i, especialment, en el de la gent jove. És un tema de salut pública.