OPINIÓ

L’època de les reformes

SEBASTIÀ SALAS
SEBASTIÀ SALAS

Les eleccions a Andalusia han estat un punt d’inflexió dins el panorama polític de l’Estat. En primer lloc, han propiciat l’entrada de l’extrema dreta dins un parlament espanyol, fet preocupant que trenca amb l’hermetisme existent a la política espanyola respecte de la representació de l’extremisme. Una política que, tot i estar polaritzada, s’havia mantingut al marge de les tendències europees i internacionals, on fa temps que conviuen amb l’ascens i la consolidació d’aquests populismes patriòtics. Un dels altres fets destacats és el descens de suport electoral dels socialistes en un dels seus feus tradicionals. I aquest no és un fet anecdòtic, sinó més bé un canvi de tendència que cal analitzar.

L’Espanya posttransició se va caracteritzar per l’eix País Basc – Madrid – Andalusia, com a determinant de l’statu quo. La balança de forces s’ha explicat tradicionalment com un bipartidisme amb puntuals suports parlamentaris dels nacionalismes perifèrics. Però, més enllà de fets puntuals, l’Espanya actual ha rebut una forta influència pel poder de les tres comunitats a dalt esmentades. La balança que hi ha hagut entre castellans, representats pel seu centre a Madrid, el sud d’Espanya com a tradicional base socialista i les comunitats forals ha estat determinant per entendre moltes de les qüestions que ens afecten avui dia. Ara s’ha iniciat el declivi d’aquest eix de poder o influència. L’existència d’aquest eix és el que explica la consolidació d’un sistema d’ajuts i subvencions per a les terres del sud, així com que no es posi en qüestió la quota basca. Però alhora aquest eix és el determinant de l’infrafinançament de les comunitats del llevant o de l’arc mediterrani i de la nul·la o escassa influència en les estructures de poder i de decisió de l’Estat. Per posar una sèrie d’exemples, podríem citar la presidència del Govern d’Espanya, que en 40 anys mai ha recaigut sobre persones provinents de l’arc mediterrani (tot i que produïm més del 40% del PIB estatal) ni la consolidació d’un model d’estat que afavorís els interessos de la perifèria, més enllà de la visió radial actual (així veim les dificultats per impulsar el corredor mediterrani).

Com els anava dient, aquest eix País Basc - Madrid - Andalusia comença a decaure. La creació d’un Madrid capital i centre per atreure inversions disgusta i molt al nord d’Espanya. La perifèria està descontenta. El pes d’Andalusia dedins el PSOE decaurà a causa dels resultats electorals. Veurem com els socialdemòcrates són menys controlats per Sevilla i més per Ferraz. I tot això, sumat que Espanya viu un moment de canvis que conduiran a una nova estructura de poder.

Ara, és el moment que l’arc mediterrani recuperi influència, poder i iniciativa dins l’Estat. La necessitat d’assegurar-nos una posició adequada per a quan arribin les negociacions per reformar Espanya. Balears fa molt que no pinta gaire a Madrid. Som els del turisme i els del sol i platja. “Esos que viven tan bien”, amb paraules d’un ministre espanyol. Ara ha arribat l’hora de fer front comú per aconseguir pes i un altaveu per fer sentir les nostres proclames. El moment del canvi i les reformes s’atraca. Estarem ben situats aquesta vegada?