OPINIÓ
Opinió 29/07/2017

Un equador que fa passar pena

i
Antoni Trobat
3 min

Havia d’arribar. Amb l’estiu calorós, cada cop més africà, esperonat pel canvi climàtic que devers Washington encara neguen, ja el tenim aquí. És l’equador de la legislatura. Dos anys, ja. Com passa el temps. Que hi ha una tensió evident entre allò que s’esperava dels que arribaren al govern i les demandes d’una part destacable dels moviments socials illencs no és un secret. S’estigui més a prop o més lluny ideològicament del triplet –encara que a la pràctica sigui un bipartit– que hi ha al Consolat de Mar, resulta evident que, malgrat els avenços –penso en drets socials, per exemple–, la maror general és de sensació que no s’ha estat, fins al moment, prou agosarat. Per dir-ho d’alguna forma.

Proposo que facem un experiment, per entendre a què es deu que alguns representants institucionals no vagin en la línia d’aquelles paperetes esperançades i tenyides de verd que dipositàrem a les urnes el maig de 2015. Facem una ullada a les persones que han estat partícips dels canvis institucionals darrers al Govern de les Illes Balears i al Consell de Mallorca. L’àmbit municipal, si us sembla, menja a banda. Fixau-vos en l’edat dels seus protagonistes principals. En quin és el seu bagatge activista. En el seu estatus social. En la seva cultura política. En quins horitzons personals i col·lectius defensen en públic. En el que defensen en privat, si els coneixeu. Fixau-vos en quina solució ofereixen als problemes. Fixau-vos, ja que hi som, en quina tipologia de problemes han tingut. O en els que podrien tenir. On han fet feina? De què? On treballaran properament? I d’aquí a deu anys? Fixau-vos en si han estat estables o no durant els estralls de la crisi. En quina actitud tenen, i això és el més important, davant el que afecta els altres i els fills dels altres. Fixau-vos en això i tendreu, amb tota seguretat, la clau de moltes coses que ens interpel·len. Amb les excepcions que confirmen la regla, clar. Ah, i feis una altra cosa: aplicau el mateix exercici a la inversa, a qui és fora de les institucions. També resulta instructiu.

El que mon amic Lluís anomena “la còmoda mentalitat de subalternitat respecte al PSIB-PSOE” està arribant als límits que un mallorquinista d’esquerres normalet i corrent, des del carrer estant, pot suportar. Que alguns detractors no s’excitin abans d’hora. No és tant una proclama sobiranista –que ho podria ser, tot i que prefereixo cent consellers Negueruela sociates enviant inspectores competents a perseguir explotadors a s’Arenal o a Cala d’Or com mai ningú havia tingut nassos de fer, abans que segons quins gestors o electes de MÉS o Podem!– com una proclama de pur sentit comú.

Amb pors i complexos, és molt difícil impulsar les transformacions que necessitam. També ho és fer-ho enmig del renou. Destriar les crítiques de moviments que representen anhels col·lectius i les d’individualitats 'freaks' –un dia n’haurem de parlar, dels egos cancerígens, en aquest petit país de fel i vinagre– hauria de ser necessari. És veritat. Però el canvi de rumb s’imposa. Hi ha molta gent boníssma donant la cara i trencant-se les banyes pel canvi a les institucions. No en tenc cap dubte. Però si es vol arribar al 2019 amb un sac ple d’alguna cosa semblant a il·lusió, el que ens cal és abandonar la manera d’entendre l’acció institucional de gran part de l’esquerra mallorquinista. Som pesats. Ens repetim. Però s’ha de tornar a dir. Això de 2015-2019 no pot ser una reedició més de les experiències del 1999 i del 2003. Hi ha universos mentals que són autocastrants, que es poden entendre en contextos complexíssims –les travesses del desert de les primeres dècades post-78, per exemple–, però que avui no tenen sentit. Tenir por, repeteixo 'again', o intentar estar bé amb sectors que mai et faran confiança, en ple 2017, és anegar-se en un tassó d’aigua. I un ofec així deu ser dels finals més ridículs que pot haver-hi.

Hi ha qui explica que amb el poder institucional de MÉS i Podem era molt difícil aplicar un programa transformador. Servidor no ho sap, però intueixo que amb els vots i escons que aquestes dues forces obtingueren ara fa mitja legislatura era possible impulsar un torcebraç més decidit que mai amb els poders de sempre. I amb els que no eren poders de sempre però han esdevingut poders. Que hi hagués qui renunciés a liderar, a encapçalar, un moment històric com aquell, no pot fer més que sorprendre’m. Si a les institucions no hi ha res a fer, per ventura, des de les forces transformadores s’hauria de deixar que els que representen la vessant liberal i semiprogressista de l''statu quo', el PSIB i El Pi, governin sols. Seria el somni humit d’algun mitjà de la competència. 'Boutades' –o no– al marge, el temps s’esvaeix. S’escola. Dos anys, ja. Mitja legislatura feta. I mitja per davant.

stats