L’escarment

Agents que hi són per protegir els ciutadans es dediquen a sotmetre’ls lingüísticament, humiliar-los i castigar-los tot promovent il·legalment l’hegemonia de la llengua castellana

Recordo un cop, anys enrere, a la duana d’entrada a Catalunya des d’Andorra que, el company amb qui anava, tan sols per parlar en català al guàrdia civil li van demanar el DNI i ens van escorcollar l’interior de les bosses que dúiem al maleter i fins i tot dins el capó del motor per fer-nos perdre temps innecessàriament. Un control molt més exhaustiu del que és habitual.

Aquests dies llegeixo unes quantes notícies en què, amb situacions similars, la resposta policial ha estat més desorbitada. Per exemple, el cas d’uns joves insultats per un vigilant de seguretat a Vinaròs (Baix Maestrat) per haver-li parlat en català. Més greu, el que li ha passat a un repartidor ciclista d’Elx (Baix Vinalopó) al qual la policia nacional espanyola ha aplicat la llei mordassa, o a una treballadora de l’aeroport de Son Sant Joan, a Mallorca, que podria ser sancionada amb fins a 200.000 euros acusada de posar en risc la seguretat aèria només per haver-se acomiadat en un control policial dient “Gràcies i bon dia”. És evident que tot això són abusos d’autoritat com una casa de pagès. Agents que hi són per protegir els ciutadans es dediquen a sotmetre’ls lingüísticament, humiliar-los i castigar-los tot promovent il·legalment l’hegemonia de la llengua castellana.

El fet és que en ben poques ocasions les discriminacions lingüístiques es denuncien, com en el cas que he relatat i que vaig viure en persona. I si es denuncien, de ben segur que la sentència o la sanció no són comparables a una aplicació de la llei mordassa o a una amenaça de multa de 200.000 euros. Per exemple, després dels fets de Vinaròs, possiblement tot acabarà amb un informe de l’ajuntament sobre l’actuació de l’agent de seguretat privada i la recomanació de fer un curs de valencià. El repartidor d’Elx encara espera que se celebri el judici dels seus fets, que s’ha posposat perquè els agents no s’hi han presentat. La denúncia de la treballadora de l’aeroport de Son Sant Joan contra l’agent, segons la delegació del govern espanyol, ha quedat arxivada.

I al marge dels exemples que he posat, n’hi ha de més crítics, on ens juguem directament la salut. Com el d’aquest juny a Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí) en què un sanitari d’una ambulància va exaltar-se quan la usuària se li va dirigir en valencià i, entre altres coses, li va propinar, en castellà, “Visca Espanya, visca el rei, visca l’ordre i la llei!”. O aquest juliol a Beniparrell (l’Horta Sud), on l’administrativa d’un consultori es va negar a atendre una persona perquè li va parlar en valencià. Després resulta que la consellera valenciana de Justícia deixa anar declaracions (en castellà) com: “Entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià cal garantir la salut del ciutadà”.

Amb tota aquesta dosi constant d’escarments, que segons la Plataforma per la Llengua va en auge, és fàcil deduir que davant la policia, i potser aviat també davant del personal sanitari, passi el mateix que s’ha constatat davant dels jutges, que només dues de cada deu persones se senten segures parlant-hi en català. I és que mentre l’agredit, més enllà de l’angoixa del moment, es pot enfrontar a sancions o conseqüències econòmiques o judicials, a l’agressor infringeix la llei gratuïtament. Aquesta realitat fa patent que la llei no està del costat de la víctima sinó al contrari. I mentre l’escarment sigui pel catalanoparlant que exerceix el seu dret i no per l’agressor lingüístic, ni el català millorarà la quota a la justícia ni els funcionaris o els agents policials bel·ligerants respectaran la nostra llengua que, recordem-ho, també és patrimoni d’Espanya mentre no ens en deixin marxar.