Abans de conèixer Kafka, jo ja coneixia Robert L. Stevenson. A casa, els pares escoltaven, cada vespre, les notícies per Radio Nacional de España. A continuació s’emetia una novel·la: ‘La isla del tesoro’. Un veritable tresor! Jo no em perdia cap capítol. Deu ser una de les poques coses bones que m’ha donat Espanya, una radionovel·la. Jo devia tenir uns dotze o tretze anys, i de seguida em vaig convertir en Jim Hawkins, el jove protagonista d’aquella extraordinària aventura.
A finals d’aquell any vaig anar a Ciutat amb ma mare a comprar el regal dels Reis Mags. Jo ja feia estona que sabia que els pares eren els Reis, encara que de vegades en dubtava. Com encara ara ho faig. Passàrem per davant una llibreria. A la vitrina del mostrador vaig veure exposat el gran tresor: la novel·la que acabava d’escoltar la tardor passada per la ràdio. Jo no sabia que estigués publicada en llibre, ni que fos un llibre. Ni una novel·la. Per a mi, només era un conjunt de veus que em contaven una història a través de les ones radiofòniques. “Ma mare! Vull que els Reis em duguin aquest llibre!”. Un llibre no era una jugueta. Com era possible que jo volgués un llibre i renunciés a un tren elèctric o a un camió de bombers? Si us plau, si us plau! Els Reis d’aquell any em dugueren ‘La isla del tesoro’, que havia escrit un tal Robert Louis Stevenson totalment desconegut per a mi. Resulta difícil expressar la meva emoció, la qual es va veure incrementada quan a casa la vaig anar llegint amb tota golafreria, com si em mengés àvidament una rajola de xocolata.
Què tenia aquella ‘illa’ perquè m’atragués tan poderosament? No ho sé dir, però el cor em bategava com mai no ho havia fet. Tot en aquell llibre era encisador, misteriós, fantàstic. No em podia separar d’ell. Des del principi, a la posada de l’almirall Benbow, davant una cala, quan entrà aquell vell llop de mar cantant la melancòlica cançó marinera que jo havia sentit per la ràdio:
“Quinze són els que volen el cofre del mort,
quinze són, oh, oh, oh, i una ampolla de rom!”
Aquests dos versets em transportaven a la boira escocesa i a l’interior de la meravella literària. I, a mesura que avançava el relat, tot estava impregnat d’aquells primers compassos. És aquí on es troba el talent creatiu. Entrar de ple dins la ficció és el que dóna credibilitat a aquesta. I Stevenson n’és un mestre a l’hora de fer-nos-ho possible. En una història per a joves lectors, aquesta era la forma més encertada: aconseguir un clima idoni per envestir la millor aventura. Una aventura plena d’exotisme, tant en els personatges com en els paisatges. I també en els diàlegs, en les intrigues i en tot plegat. Mai no se m’han esborrat de la retina interior les imatges sagrades de Jim Hawkins i de Long John Silver, del lloro, de la cama de fusta, del capità Flint, de la Hispaniola, de la mateixa illa. Són elements literaris que ens queden més incrustats en nosaltres que la realitat. És per aquest miracle que he de donar cada dia les gràcies a Robert L. Stevenson, per haver fet possible en mi la descoberta d’un món paral·lel més potent que el que ja coneixia. N’hi havia un altre, i tenia un valor superior al meu. Jo ja no era jo. Jo ja era en Jim.
És ben cert que, malgrat morir tan jove, Stevenson va ser un prolífic narrador d’històries imprescindibles per a l’epopeia literària universal. Només citaré ‘L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde’, però la seva producció va ser llarga i intensa, més del que s’espera habitualment d’una vida tan breu i d’una salut tan precària. Qui sap què hauria arribat a escriure si la seva estada entre nosaltres hagués estat més llarga i saludable. Però es veu que no calia: havent escrit el que va escriure, ja havia complit amb escreix el bo i millor del seu rellevant instint, tan distingit i atípic.
‘L’illa del tresor’ romandrà per sempre com una de les més grans emocions viscudes per mi, i és a l’home que la va fer possible a qui ho he d’agrair. Amb uns inicis lectors com aquests resulta impossible no esdevenir un lector empedreït com el que sóc. Això és el que atenyen els clàssics. I tant l’autor de ‘L’illa del tresor’ com la seva obra de sobres ho són.
