Escriptura vs. lectura

Deixem abandonada l’escriptura, per desídia. L’escriptor escriu, però allò que li agradaria és llegir, en compte de clavar-se en una cadira mentre el sol evoluciona i desapareix irremeiablement a l’horabaixa.

De bon matí, la taula s’il·lumina amb la claror de les promeses. L’autor comença a omplir pàgines pensant que el dia li concedirà l’eternitat, i esdevindrà ell mateix etern a través de les paraules o per la bondat dels déus. Música a les oïdes, sol per la finestra, tranquil·litat al pis… Definitivament, el món és un lloc meravellós! Les hores s’expandeixen sense sotsobra: són llargues i no s’acaben mai. Els paràgrafs creixen i s’estiren i entusiasmen i… el matí s’ha transfigurat en un temps d’infinitud. Avui tot és possible!

Però és fals. Al capdavall, les hores passen indefectibles, la vigoria humana s’esmorteeix, i els mots ja no brollen de les tecles, sinó que els costa pujar de la taula a la pantalla. Els personatges canvien la fe per la increença, i l’escriptor malda per fer-los parlar una mica més, som-hi, nois, som-hi, tractant de perllongar el profit del dia. I en un moment específic, l’escriptor es detura amb qualsevol excusa. S’alça. Abaixa la persiana. Mira. El dia ha conclòs. Ho sap, encara que no ho reconegui.

Per això, després d’aquesta pausa, i quan el crepuscle arrabassa la llum als objectes, l’escriptor, si en té el costum, decideix de fer un tomb: pels carrers adjacents, pel supermercat del barri, pels corredors de sa casa, per les últimes notícies dels periòdics… Tot aprofita per a una detenció que vol brevíssima. L’autor creu que tornarà de seguida a la rauxa creativa, però ja no. És la nit. Està cansat (i si no n’està, se’n convenç). Punt.

Al poc, l’escriptor es planteja a què s’ha dedicat, quant de temps ha invertit en un grapat de fulls no definitius, carn de correcció o de paperera, què n’ha tret, de tanta baralla amb el seu propi raciocini…

Tanmateix, al sendemà, torna a la feina: escriu, val a dir, treballa, s’esforça, renuncia a altres camins, es tanca, i, per inèrcia, cada vegada es tanca més, i escriu, i si no ho fa, en l’instant de difuminació de la llum i dels contorns de les coses, es planyerà per un altre dia sucumbit sense escriure i, el pitjor, sense haver viscut.

I un dia serà la imatge vivent de l’anterior… i del següent.

Però no ens enganyem: no volem dedicar la vida a escriure. Mentim. El que desitgem és l’experiència d’allò que hem llegit d’altres. Ens desvivim perquè no serem mai Jack Kerouac 'on the road', ni Reinhold Messner en qualsevol del seus cims, ni lord Byron entre amants i versos, ni Aleister Crowley viatjant amunt i avall, ni Jean Cocteau a Mònaco… Lluitem per accedir a aquestes pàgines perquè creiem en la màgia, no pas de la literatura coentment entesa, sinó del contagi: alguna cosa ensumarem, i quelcom ens arribarà de la vivència d’aquells homes (o dones) a la nostra atrabiliària condició d’autors de classe mitjana.

Per tot això s’escriu. Només per açò escrivim: per covardia. O per incompetència.