Els esglaons

L'estiu ens ha caigut al damunt com una llosa de plom, i de patac. Hem aguantat tant com hem pogut però la lògica climàtica sempre acaba per imposar-se, i quan ho fa no s’està de punyetes i malda per recuperar el temps perdut. I amb l'estiu arriba Sant Joan, i amb Sant Joan els petards. Sí ja sé que cada any sortim amb la mateixa matraca, però les víctimes tenim dret a la queixa i, si més no, els articles són muts i no molesten. Els carrers, els descampats i les rotondes s'omplen d'aquelles casetes de venda de pirotècnia, com si fossin aquelles guinguetes on es venia whisky canadenc de contraban durant la llei seca. Els consumidors de pòlvora consumeixen pòlvora, els gossos i la fauna en general viuen unes setmanes en permanent estat d'ansietat i els articulistes retrògrads i ensopits tenim tema. Aquest any amb una variació, per sort: els fallaires d’Andorra han engegat una campanya per limitar l’ús de pirotècnia durant les seves evolucions. De moment només això: demanen als joves (i no tan joves) aprenents de dinamiters que s’esperin al final de la cerimònia ancestral de rodar falles per començar l’orgia d’espetecs. Per alguna cosa es comença, sí senyor. Tan bonic com és el silenci associat al foc, i per alguna estranya raó psicològica ens entestem a rebentar-lo amb fúria i com si d’això en depengués la conservació de l’espècie. A hores d’ara no sabem quin èxit tindrà la iniciativa. Si tot anés com hauria d’anar, se’n sortiran, s’imposarà el respecte i la convivènia. Si no, haurem baixat un esglaonet més de l’escala que porta cap a la barbàrie i el caos. I hom té la sensació que ja n’hem baixat uns quants (i que costarà molt tornar-los a pujar…).