OPINIÓ

Tot esperant la condemna

Dimecres passat, quatre mesos després de l’inici del judici oral, una vegada presentades les conclusions finals d’acusacions i defenses i exercit el dret a la darrera paraula per part dels dotze acusats, va quedar vist per a sentència el denominat ‘judici al Procés’ (Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Suprem). És un moment propici per a fer-ne breument balanç, a la força provisional, a l’espera d’una resolució que, en els càlculs més optimistes, podria arribar a finals de juliol.

Pel que fa a les vicissituds de caire processal, caldria destacar-ne algunes que poden haver anat en detriment del dret de defensa i del principi d'igualtat d'armes entre les parts, com per exemple l’adopció d’un marc rígid en la prova testifical que ha impedit que es pugui interrogar un testimoni més enllà del guió seguit per la part que el proposa, una restricció que s’hauria pogut evitar amb un model d’interrogatori obert o creuat ('cross interrogation'). O la compartimentació absoluta de les diferents classes de prova, que ha impossibilitat la contradicció de determinats testimonis amb la projecció de vídeos o l’exhibició de documents en el moment mateix de la seva declaració (i no diferidament), que haurien pogut posar en qüestió o almenys fer emergir dubtes sobre la seva credibilitat. O, en fi, un cert biaix detectable en el tractament dispensat als testimonis, contrastant les freqüents declaracions d’impertinència en el cas de les preguntes de la defensa amb la indulgència en relació amb les de l’acusació, especialment quan les parts demanaven sobre la ideologia de qui testificava o el feien entrar en valoracions. Ara bé, una cosa és que totes aquestes limitacions, i d’altres que no poden ser ressenyades (com la introducció de material probatori nou per part de les acusacions, procedent del Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona, que no constava en les actuacions), hagin pogut obstaculitzar les possibilitats d’esbrinar la realitat dels fets objecte de l’acusació, missió última de la fase probatòria, i una altra de distinta que puguin arribar a comportar una vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva (art. 24.2 de la Constitució) o del dret a un procés equitatiu (art. 6 del Conveni Europeu de Drets Humans). Això és una qüestió sobre la qual s’hauran de pronunciar, respectivament, en primer terme el Tribunal Constitucional i finalment, amb tota seguretat, el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Més rellevant resulta en aquests moments concloure que, més enllà de la desobediència continuada a les resolucions del TC, la pràctica de la prova ha resultat del tot infructuosa per a fonamentar la concurrència dels delictes de què s’acusa els líders independentistes i particularment del més greu de tots, el delicte de rebel·lió. La constatació d’un alçament violent encaminat a declarar la independència d’una part del territori, de què parla l’art. 472.5 del Codi penal, requereix un grau de violència suficient per a poder ser considerada com a objectivament idònia per a obligar l’Estat a claudicar i, en conseqüència, per a permetre als rebels assolir l’objectiu perseguit. Hi ha bones raons fins i tot per a mantenir que, per a esdevenir penalment significativa, ha de tractar-se necessàriament d’una revolta armada. Estalona aquesta interpretació la sentència del TC 199/1987, de 16 de desembre, en caracteritzar la rebel·lió com una insurrecció que “por definición” es duu a terme amb armes. I, certament, res de tot això s’ha pogut detectar en la seqüència dels fets ocorreguts en la tardor de 2017 a Catalunya. Bona prova n’és que per a sufocar la pretesa rebel·lió ni tan sols es va prendre en consideració la possibilitat de declarar l’estat de setge (el pressupòsit de la seva activació ve donat justament per l’existència d’una insurrecció) ni de recórrer als mecanismes prevists en la Llei 36/2015 de “seguridad nacional”. I és aquesta manca de violència el que exclou d’arrel la transcendència penal dels fets jutjats, particularment de les mobilitzacions del 20-S i l'1-O, com a delictes contra l’ordre constitucional o l’ordre públic, i els configura com un exercici legítim del dret fonamental de reunió i manifestació.

Això no obstant, quant al desenllaç d’aquest procediment i a la interpretació que en farà, de tot plegat, la Sala segona del TS, hi ha algunes dades que conviden al pessimisme i contribueixen a vaticinar una sentència condemnatòria d’una duresa extrema. En primer terme, el fet que quatre dels set magistrats que ara integren la sala d’enjudiciament fessin part de la sala d’admissions que va admetre a tràmit la querella presentada pel difunt fiscal general de l’Estat Maza. Aquella interlocutòria de 31 d’octubre de 2017 (i recordem que el president Marchena mateix en va ser el ponent) ja va comportar una primera presa de postura en qualificar indiciàriament els fets com a rebel·lió (o, subsidiàriament, conspiració per a la rebel·lió). Reforça el mal presagi que al llarg de la instrucció totes i cada una de les decisions del jutge Llarena hagin estat confirmades sense fissures pels magistrats –aquí sí diferents– membres de la sala de recursos i que, durant la fase de judici oral, les novament adoptades hagin anat en la mateixa direcció. Especialment, el manteniment granític (“berroqueño” hi escauria millor) d’una mesura cautelar de caràcter tan excepcional com la presó preventiva de nou dels acusats durant tot aquest temps, o, paradigmàticament, l’aplicació de la suspensió de càrrec públic de l’art. 384 bis de la Llei d’enjudiciament criminal –una mesura exclusivament reservada als delictes de terrorisme i rebel·lió– i altres restriccions del dret de participació política dels encausats que han resultat elegits en comicis successius (21-D, 28-A i 26-M). La sintonia precisa amb què han actuat la totalitat dels magistrats que han intervingut en les diferents fases del ‘judici al Procés’, en perfecta comunió amb la pretensió acusatòria més dura del Ministeri Fiscal, no augura res de bo. Ja ho veurem.