“Els estornells es mengen les darreres figues de moro”. La frase sorgia, una d’entre tantes, amb estricta voluntat descriptiva, en una taulada festiva, quan la conversa es movia entre l’aviram domèstic i la fauna ornitològica.
Potser la deformació de qui freqüenta els versos em va fer captar la seva rotunditat mètrica, i tot d’una ja la decorava amb la claror lila dels capvespres hivernencs, i amb aquesta cosa tel·lúrica, gairebé geològica o meteorològica, que suggereix el vol multitudinari dels esbarts d’estornells. Vaig pensar aleshores que tenia aquella mena de vibració bíblica, veterotestamentària, que associi a certes novel·lotes americanes, com ara 'Moby Dick' o 'Under vulcano', però l’atenció, enganxada a la conversa, s’hi va aturar poc.
Em tornaria a la memòria quan a la plaça de la vila, un amic, militant d’un partit que encara s’anomena federalista i d’esquerres, m’expressava la seva preocupació pels resultats de les eleccions que s’acosten. Una preocupació d’aromes andaluses que apuntava tant a les autonòmiques com a les municipals. Què podem fer els mesos que queden per evitar-ho es demanava. I, com si un Hitchcock trapasser m’organitzàs el pensament, vaig sentir piuladissa d’estornells. “Ahí viene la plaga”, que cantava el vell rock and roll.
Diuen que la por és un recurs de l’evolució adreçat a la supervivència; però també que, en qüestions polítiques i existencials, pot ser molt mala consellera. Però cosa hi ha. I si no fa molt sentíem entre l’electorat del pacte, i especialment entre un sector del públic de MÉS, el desencant de “per això no s’ho paga” i l’amenaça de l’abstenció entesa com una forma d’orfenesa, ara comencen a sonar veus que avisen del risc de catàstrofe, que tornen a apel·lar al vot necessari, si no útil, per evitar mals majors, és a dir, l’ascens de la bèstia de tres caps al poder de les institucions democràtiques, seguint la via que sembla estrenar-se a Andalusia.
I ara? No sé quin marge queda, especialment tenint en compte que, en bona mesura, la consciència política autocentrada en les Balears va magra i bona part dels vots de per aquí són vots de referència espanyola. I, sobretot, no sé si la tendència que espanta és corregible a curt termini, ja que és sabut que és un fenomen complex, que manifesta causes de fons, de llarg desenvolupament i, en més d’un cas, grans tendències globals.
Però, així i tot, sia a curt, llarg o mitjan termini, aquí o allà, el que sembla tan imprescindible com absent és una reflexió autocrítica ben a fons per part de que no sé si anomenar-lo l’esquerra o els ciutadans demòcrates o les forces progressistes.
Ja sabem que les classes mitjanes es veuen amenaçades i els assalariats i autònoms vacil·len entre la incertesa més fosca i la gola de canviar l’iphone. I que Catalunya ha estat el catalitzador, o l’excusa, d’un col·lapse que quasi torna a la casella de sortida el que fa tres dies era una sòlida i exemplar democràcia europea i ara es desperta votant el que vota, segurament sense llegir el programa, i probablement traginant vots de Podem a Ciutavox, i descobrint que el rei preparat de la monarquia parlamentària manifesta tics més de 'caudillo' a títol de rei.
No sé quina ocurrència de campanya pot capgirar tendències en pocs mesos, ni amb quin argument, a més del conegut i esquinçat del llop que s’acosta, poden les forces dites de progrés repescar uns votants cremats. No estaria malament que recordassin què és això de ser d’esquerres o, en versió tèbia, “progressista”, i que s’enfrontassin a la seva pròpia renúncia o impotència per combatre les arrels de la desigualtat, la injustícia i l’erosió de drets, i que reconeguessin fins a quin trist punt han substituït les grans lluites per les seves anècdotes quasi caricaturesques i la beateria políticament correcta. I a partir d’aquí, reconstruir, com els socialistes antics, o els anarquistes oblidats, amb l’argument, radical, fora manies i fora por.
Blai Bonet ho deia: el primer manament és no tengueu por. I el que s’ha d’empenyorar que es vengui. I si ve la bèstia de tres caps, idò traurem les camisetes verdes o el que que calgui. Pot ser serà millor que continuar fingint que tot va una seda i muntant tallers de macramé intercultural i colònies de moixos mentre els estornells s’acaben les figues de moro.
