Quan et sents abandonat

A la injustícia d'una presó preventiva, als problemes generats per aquesta, als problemes familiars sobrevinguts a Joan Besolí s'hi afegeix aquell sentiment d'abandonament, d'haver-se quedat sol, de sentir a prop només els teus

L'entrevista que aquest dilluns Joan Besolí ha ofert al periodista radiofònic Jordi Basté de RAC 1 és de les que no et deixen indiferent. Vagi d'entrada, no conec personalment Joan Besolí, ni la seva activitat empresarial abans de l'empresonament; com a molt tinc referències de la seva etapa com a conseller de Finances del comú de Sant Julià resultat de la meva activitat periodística d'aleshores, però poca cosa més. Haig de reconèixer que el contingut de l'interviu en determinats moments et fa posar la pell de gallina, per la dimensió humana de la situació en la qual s'ha trobat l'empresari lauredià i les seves conseqüències: quasi dos anys en presó preventiva, vint-i-un mesos i mig tancat, per ser més exactes, sense judici i, quan aquest arriba, l'absolen a ell i al seu company Sandro Rosell. És a dir, és innocent de qualsevol culpabilitat per la qual presumptament ha estat engarjolat. Quina barbaritat! I mentre tots aquests mesos han estat per a ell un temps mort passant-lo entre reixes, la vida a fora ha continuat funcionant, els esdeveniments relacionats amb els seus cercles familiars i empresarials no s'han aturat, al contrari, han girat de tal manera que han donat un tomb de 180 graus. Com et canvia la vida per decisions arbitràries dels qui han de fer justícia, emparats tot sovint en la impunitat que sembla que els atorgui el seu càrrec. En aquests casos sempre em pregunto: qui jutja el jutge? Per què el poder judicial es queda impertèrrit, immòbil, davant de situacions en les quals hauria de prendre partit? Potser és que el sistema ja fa temps que ha tocat fons i només sobreviu gràcies als interessos d'uns.

A la injustícia d'una presó preventiva, als problemes generats per aquesta com la pèrdua d'empreses, o als problemes familiars sobrevinguts s'hi afegeix aquell sentiment d'abandonament, d'haver-te quedat sol, de sentir només tenir els teus a prop (i el teu company de cel·la). I el més depriment és que no és només un sentiment, sinó que acaba sent una realitat, com el mateix Joan Besolí ho transmetia per les ones radiofòniques aquest dilluns. És, segurament, la misèria humana amb la que convivim i que només veiem relluir en els moments més foscos de la nostra vida. Paradoxes de la condició humana, capaços com som de fer el bé amb la màxima intensitat, però també el mal.

A Joan Besolí li toca remuntar aferrant-se a la vida, a la seva família i als seus amics, al seu fill de qui diu que els està donant un exemple de vida després de queda paraplègic, a l'única empresa que li queda... però això sí, tot plegat amb una altra mirada de la vida, sabent amb qui i amb què compta.