I AQUÍ
Opinió 13/05/2017

Els eterns marmessors de l’espai públic

i
Ferran Aguiló
2 min

El país que amb més eficàcia executà actes de fe i conversions forçades ha heretat el menyspreu al convers i l’odi al canvi i evolució en l’ideari: tota una definició. País de dogmàtics, el dubte està mal vist i l’acceptació dels arguments de l’altre s’interpreta sempre com una rendició. Anomenen diàleg a una successió de crits emesos des del convenciment que al final de la partida s’estarà al mateix lloc que al principi, amb més convicció si cal. És cert que els hereus dels inquisidors poden canviar, les vegades que vulguin, però només perquè imposen la narració que és l’espectador qui els percep diferents, que ells sempre han estat iguals i al mateix lloc, i que, com a molt, són les circumstàncies les que varien. És l’Espanya de la testosterona i l’insult que divideix la societat en dos grups: ells, que poden transvestir-se a conveniència, i la resta, que es manté engrillonada a la coherència que els primers han dictat amb la cura dels fanàtics guardians de totes les essències. L’exemple ridícul esdevé quan diuen escabellar-se perquè una persona que treballa per la igualtat menja en un dels restaurants que ells patrimonialitzen, utilitza el cotxe oficial quan per raons de càrrec el necessita o demostra tenir més gust per unes sabates de pell que per unes xancles de plàstic. Patètic. Evidentment, era absurd pensar que amb el temps, en aquesta espècie de rodatge democràtic de les darreres dècades, els inquisidors renunciarien a creure’s marmessors de l’espai públic en exclusiva. Inútil espera, cada dia reivindiquen més el dret diví que els assisteix i els hermeneutes del seu déu convenient els ho confirma. Allunyen, encara més, la possibilitat d’un canvi tranquil.

stats