L’autèntic humor no és mai frívol ni gratuït. La interpretació humorística dels Evangelis no és mai ridícula ni eixelebrada. És intel·ligent i penetrant. És una metàfrasi de l’evidència i del fonament. La matèria cardinal del cristianisme és l’amor i l’humor.
Sempre he intuït que els Evangelis donaven peu a escriure, a partir d’ells, un nombre infinit de llibres, però no em creia que jo mateix, sempre tan contingut i concís, tan lacònic, fos capaç de dedicar-hi tres o quatre articles seguits. Ara veig que sí. Com més escric sobre aquesta lectura inacabable, més me n’adono que se’n poden fer uns comentaris infinits. Però jo no ho faré. Com sempre, procuraré limitar-me a allò que per mi és el més transcendent i essencial com a lector: el fons i la forma. Sobretot la forma. La forma és allò que dóna força al continent vitalitzant el contingut, és allò que li dóna atractiu i empatia, elegància i bellesa. Si hi ha uns escrits empàtics al món filològic són els Evangelis. Ho dic, i ho repeteixo una altra vegada, des del meu punt de vista personalíssim. Tantes vegades he expressat la meva subjectiva visió del món, de Déu i de mi mateix, que repetir-ho un cop més no serà mai balder. Si jo no fos, res seria. Aquesta és l’acceptació que jo faig del que passa a tot arreu i en tots els àmbits –polítics, religiosos, culturals, etc.– amb els quals em relaciono. Gairebé m’atreviria a dir que tot en aquesta vida és teoria.
Ara hauria de fer un parèntesi per apuntar que, en definitiva, és una qüestió de punts de mira relatius. Res no hi ha més sagrat que tu i jo, que nosaltres. Els Evangelis no deixen de ser uns fets i unes paraules que varen tenir lloc dins la Història dels Homes, allò que quan jo era escolar de primària en dèiem Història Sagrada. És per això que cal posar-hi sentit de l’humor i sentit de la bondat, de la innocència, que és, al cap i a la fi, el que hi va posar Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que els evangelistes ho sabessin veure. M’encanta un breu comentari que fa el teòleg Otto Betz quan diu que segurament Jesús tenia més sentit de l’humor que els seus evangelistes: “Em sembla que els evangelistes han presentat amb tanta consideració les paraules de Jesús, que ens és impossible escoltar el to pillet que ell emprava”. Ens cal, doncs, imaginar aquest to, aquest accent, aquesta pàtina subtil i irònica que les acompanyava. El to pillet!
És el que feia el meu antic professor de tenidoria de llibres, l’amo Antoni Marratxí. Jo recordo que quan ell llegia en veu alta els Evangelis, de tant en tant esclatava amb rialles ben fresques, i exclamava: “Quins collons!” Sí, això deia: “Que murri!”. O, també, aquell gir tan mallorquí: “Quina pardalada!”. Després repetia el que acabava de llegir, sense deixar de riure: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”, “Qui em veu a mi, veu el Pare”, “Tots i cadascun dels teus cabells estan contats”. Tot això, sense deixar de tenir en compte els seus nombrosos miracles, sense oblidar les seves extraordinàries paràboles, sense deixar d’evocar la gran meravella literària i les poètiques paradoxes de les seves Benaventurances! Aquestes són, justament, les accions i les paraules d’humor més preeminents i cabdals que s’han pronunciat mai per una llengua humana. Quina veu hi ha més joglaresca que la de la felicitat benaurada? No m’estranya que el meu vell professor de comptabilitat es morís, físicament i espiritualment, de goig i rialles.
Tant m’és qui va escriure els Evangelis i quan. Aquesta dada no és gaire important. Qui ho va fer, sabia el que feia, sabia que estava fent una obra magna que traspassaria els segles i les nacions. L’autor o els autors dels Evangelis feren el regal literari més gran que es podia fer a la Humanitat. Alguns especulen sobre si els evangelis varen ser escrits poc després de la mort de Jesús o un segle més tard. És igual. El que s’ha de valorar no és això, sinó el contingut i la forma. Tota la resta és prou superflu. La versió predominant és la que s’escriviren entre els anys 70 i 85, atribuint-se l’autoria a Mateu, Marc, Lluc i Joan. Podria haver estat una tasca conjunta de més autors, a partir d’una tradició oral de quaranta o cinquanta anys. Potser. És igual. L’humor transcendeix totes aquestes dades i xifres intranscendents. L’humor evangèlic preval per sobre de tot. Quina importància té, tot plegat? És l’amor que traspuen aquests quatre relats extraordinaris allò que li dona valor. És l’humor amb què han arribat fins al segle XXI allò que els fa extraordinaris i mengívols. El que jo crec i penso, després de tantes lectures i tantes reflexions, és el que la meva consciència, humana, intuïtiva i subjectiva, em diu: que cap d’aquests escrits sigui fals, sinó tot el contrari: són de procedència veritablement sobrenatural i divina. És a dir, misteriosa, surrealista i profundament alegre. “Feliços els humils, perquè posseiran la terra”. Que de polissó que era el qui va dir aquestes paraules tan sàvies!
Em queden, però i encara, algunes coses a dir.
