SociòlegL’espectacular ascens de Vox a les darreres eleccions generals ens ha deixat perplexos a tots. No només perquè ha aconseguit duplicar representació a Madrid amb dos diputats, sinó perquè a les Illes Balears ha pujat per damunt de la mitjana devorant Ciudadanos. Entre els motius que ho expliquen hi ha, evidentment, el rebuig cap a l’arribada d’immigrants, un anticatalanisme furibund i la por que desaparegui el model androcèntric de societat. Hi ha, però, un fet diferencial amb la resta de l’Estat perquè, encara que pugui sorprendre a més d’un, una part important del “balearisme” sociològic veu en aquesta força política emergent la nova manera de defensar “lo nostro”. És un vot visceral, que probablement desconeix la voluntat d’uniformització lingüística del partit d'Abascal però que sent en perill la seva identitat mallorquina, eivissenca, menorquina...
Ningú mínimament documentat posarà en dubte que a les balears compartim llengua amb catalans, valencians, rossellonesos... És que encara que Vox cregui i afirmi que aquí xerram una llengua diferent que a Catalunya perquè són comunitats diferents, el cert és que una cosa és una comunitat lingüística i una altra una comunitat nacional i/o administrativa. De fet, rarament les fronteres lingüístiques coincideixen amb les administracions territorials. Els casos del castellà amb Iberoamèrica o el francès amb la francofonia són ben evidents, però també ho és el cas del català, que, per exemple, té un litoral valencià catalanoparlant i un d’interior castellanoparlant. La comunitat lingüística és una realitat filològica i sociolingüística, i la nacional o administrativa és, en definitiva, un projecte polític. Una i altra s’influeixen, però a priori són realitats diferents que en moments calents com l’actual es donen més que mai a la confusió.
La dreta més castellanista, l’extrema dreta, sempre ha usat el secessionisme lingüístic com una eina per esquarterar la llengua, fragmentar-la a la mínima expressió i en definitiva, debilitar-la. Amb el Procés, però, han trobat un nou filó. La immensa majoria dels ciutadans de les Illes Balears no se senten catalans i, encara que puguin reconèixer la unitat de la llengua, cada dia més perceben el nacionalisme illenc com una sucursal de l’independentisme català. És un sentiment que ha crescut a mesura que s’ha anat abandonant la feina de país en clau balear per centrar-se en el procés de Catalunya, que, no fa falta dir-ho, encén passions a un i altre costat. Alhora el secessionisme lingüístic ha evolucionat des dels posicionaments més o manco 'freaks' que afirmen, si fa no fa, que aquí xerram “talaiòtic postmodern” o un “occità d’arrel mossàrab” a un gonellisme il·lustrat. La majoria ja no dubten de la unitat lingüística però es lamenten d’una estandardització poc respectuosa amb les modalitats de les Illes Balears.
Els anys foscos de Bauzá ho trastocaren tot des del moment que s'usaren les modalitats com a excusa per desviar l’atenció dels intents de minorització de la nostra llengua. En el subconscient de molts, el terme “modalitat” començà a identificar-se amb la dreta castellanitzadora. Tant hi feia que la seva divulgació, estudi i normativització l’hagin fet precisament els filòlegs i promogut els enamorats de la llengua en sentit ampli. El terme en si provocava urticària a més d’un i, com a reacció, molts professors, promotors de la llengua i polítics s’han convertit sense voler en la caricatura que es fa d'ells mateixos.
Basta xerrar amb el nostre alumnat per veure com la confusió sobre què és i que no és correcte és cada vegada major. Si bé és cert que n'hi ha que dissortadament salen fins i tot les hores, no ho és menys que no és difícil trobar professors que pensen que escriure nin i nina o som enlloc de soc és incorrecte o poc apropiat. Evidentment que els correctors informàtics, l'ús de vocals neutres sense criteri als mitjans de comunicació o el procés d’evolució natural de la llengua ens du a una estandardització i simplificació lingüística. No pot ser, però, que parlar de modalitats i/o del salat s’identifiqui immediatament amb el secessionisme lingüístic i no amb els registres d’ús. Dit en poques paraules, volent o no, s'han regalat les nostres modalitats a l’extrema dreta i no només no tenen cap interès en promoure'n l'ús, sinó més aviat el contrari.
